El massís de Garraf-Ordal

El massís de Garraf-Ordal, integrat parcial­ment al Parc Natural del Garraf, constitueix l'extrem sud-occidental de la Serralada Litoral Catalana. Es presenta com una unitat orogràfica ben definida, que queda limitada al nord i a l'est, respectivament, per les valls de l'Anoia i del Llobregat, a l'oest per la de­pressió del Penedès i al sud per la Medi ­terrània.

La part oriental del massís té una banda con­tínua de gresos i conglomerats vermells que origina una façana acinglerada, des del cas­tell d'Eramprunyà fins a Cervelló. Aquests materials, de reacció àcida, daten del Triàsic inferior. La major part del massís, però, és integrada per calcàries i dolomies del Triàsic mitjà i del Cretaci, que donen lloc a uns re­lleus tabulars esglaonats. La línia litoral es caracteritza pels espadats estesos de manera quasi contínua des de l'oest de Castelldefels fins a Sitges, interromputs esparsament per petites cales.

El predomini de materials calcaris ha afavo­rit la carstificació del massís, que de fet és una de les zones càrstiques més importants de Catalunya. Les formes de dissolució, tant externes (rasclers, dolines, poliés, etc.) com internes (avencs, coves), estan prou desenvo­lupades i confereixen al massís un aspecte abrupte i turmentat. En total s'han comptabi­litzat vora 400 cavitats subterrànies.

L'aparença eixarreïda de Garraf, força con­trastada amb els paisatges de l'est del riu Llobregat, no respon tant a diferències cli­màtiques com a condicionaments de tipus geològic i edàfic. En efecte, una bona part de les precipitacions no és aprofitable per les plantes a causa de l'elevada permeabilitat dels sòls esquelètics calcaris, tan abundants a Garraf.

Al límit de dues regions biogeogràfiques

El massís de Garraf marca la frontera entre les dues principals regions biogeogràfiques de la Mediterrània occidental: al nord, el país bòreo-mediterrani dels alzinars, i al sud, el país austromediterrani de les màquies. Per aquest motiu, moltes espècies pròpies del migjorn esdevenen força rares més amunt del Garraf, com per exemple el margalló, l'arçot o el càrritx (Ampelodesmos maurita­nica).

Potencialment, hi dominarien dues comuni­tats climàciques: la màquia de garric i arçot (Querco-Lentiscetum), des del nivell del mar fins als 300 m d'altitud, i l'alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovineialis) per so­bre d'aquesta cota. Les continuades agres­sions d'origen humà (tales, incendis, etc.) han castigat molt intensament i generalitzada el mantell vegetal, de manera que de la vegeta­ció primitiva només queden mostres exígües. Els nombrosos incendis han afavorit les co­munitats heliòfiles i, en certa mesura, pirofí­tiques. L'aspecte actual del paisatge vegetal del massís de Garraf està presidit per brolles calcícoles de romaní i bruc d'hivern amb bu­falaga tintòria (Erico- Thymelaeetum tincto­riae), que alternen amb garrigues (Querce­tum cocciferae). Aquestes comunitats poden tenir una cobertura arbòria de pi blanc, per bé que les pinedes s'han reduït molt als anys vuitanta a conseqüència del foc. També te­nen una presència important els prats secs mediterranis: el llistonar típic (Phlomido­Bracypodietum retusi) i el prat sabanoide d'albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubes­centis).

A la zona oriental dels gresos triàsics domi­na un mosaic format per la brolla d'estepes i

bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalauni­ci), on localment pot aparèixer la rara estepa d'arenal i una màquia silícola d'arboç (Quer­cetum ilieis galloprovineiale arbutetosum). A les raconades més frescals del massís es localitzen petits fragments de comunitats re­lictuals, riques en espècies caducifòlies. En destaca, per exemple, l'avellanosa amb fal­gueres (Polysticho-Coryletum), localitzada a la façana silícola, i l'alzinar litoral amb boix (Quercetum ¡¡¡eis viburnetosum lantanae), on són freqüents espècies pròpies de les rou­redes submediterrànies com el boix, el grè­vol, el cirerer de santa Llúcia, etc.

Les comunitats rupícoles són força presents i diversificades. El lasiono-Linarietum cade­vallii i el Melico-Saturejetum fruticosae, amb­dues riques en te de roca (lasione glutinosa), són característiques, respectivament, de les roques exposades al sud i de les codines. En altitud i en exposició nord, la primera pot en­riquir-se amb algun oròfit, com per exemple Campanula speeiosa subspècie affinis. Als relleixos i codines dels gresos àcids apareix el Sedo-Polypodietum serrulati, comunitat do­minada per algunes molses silícoles molt interessants. Localment, a la mateixa comu­nitat, es presenten alguns crespinells eurosi­berians raríssims en aquestes latituds (Sedum telephium subspècie maximum, S. hirsutum), i també una petita crassulàcea paleotropical, Crassula campestris, que assoleix aquí una de les escasses localitats europees. Dels re­lleixos de roca amb sòl profund de Bru­guers s'ha descrit el Nareisso-Arisaretum si­morrhini, comunitat molt bella, on destaquen l'esplèndida grandalla (Narcissus poeticus) i el meridional cugot (Arisarum vulgare subs­pècie simorrhinum).

Finalment, cal destacar l'interessant pobla­ment liquènic que habita les roques silícoles, i també el de les cavitats subterrànies, molt ric en espècies d'afinitats tropicals.

Un fauna ben particular

Les peculiars característiques dels massís de Garraf-Ordal fan que el poblament faunístic divergeixi considerablement del de les àrees envoltants. Així, força espècies absents a les serres properes formen aquí enclavaments i caracteritzen, sobretot al sud del massís, una comunitat faunística diferenciada, on hi ha una rica representació d'espècies termòfiles o característiques dels ambients oberts, roco­sos o de tendència àrida.

Dins el grup d'ocells vinculats al rocam, els rapinyaires (falcó pelegrí, xoriguer, àguila cuabarrada, duc) i els còrvids, representats pel corb, són en general força escassos. Destaca però la relativa abundància del duc, en part perquè s'ha adaptat a consumir rates, molt afavorides per les implantacions huma­nes. En canvi, l'àguila cuabarrada s'hi manté difícilment, com és general a l'àrea barcelo­nina, on es veu afectada per múltiples pro­blemes (degradació del territori, empobri­ment de preses, manca de tranquil·litat als punts de cria, etc.). Altres aus rupícoles te­nen densitats molt més apreciables, com és el cas de l'acolorida merla roquera i, sobre­tot, de l'estesa merla blava. És destacable que hi coincideixin les tres espècies de fal­ciot: el ballester, el comú i el pàl·lid, aquest últim limitat als penya-segats marins. La termòfila merla de cua blanca només manté unes poques parelles al massís, algunes de les quals ocupen pedreres abandonades i no reapareix cap al nord fins a l'Empordà.

Els amagadissos tallarols, lligats majoritària­ment a la vegetació arbustiva densa, són els moixons dominants a les màquies i les bro­lles, i inclouen també el rar tallarol trenca­mates. D'altres, com el trobat, la cogullada fosca, l'hortolà i el còlit ros són caracterís­tics de zones amb un cobriment vegetal en­cara inferior. La fauna boscana té també una bona representació, sobretot a les pinedes de la part septentrional del massís, que acullen gran nombre de passeriformes forestals, tu­dons i mamífers com l'esquirol i el porc sen­glar.

La raresa d'aigües superficials fa que els am­fibis no siguin ni abundants ni diversos i que sovint es vegin obligats a reproduir-se en bassals temporals i, fins i tot, en concavitats de la roca plenes d'aigua. Destaca no obstant això la presència de la salamandra, espècie de caràcter centreuropeu. El poblament de rèptils està molt més afavorit i assenyala el caràcter àrid d'aquestes muntanyes. Hi domi­nen les espècies termòfiles i, dins d'aquestes, les més interessants són també les més es­casses: la serp de ferradura, l'escurçó ibèric i la bívia tridàctila.

L'interès de l'avifauna marina és molt limi­tat, encara que s'hagi produït la nidificació del corb marí emplomallat. Així mateix, les comunitats marines no tenen, ni de bon tros, l'interès que tenen al nord del Principat. Amb tot, la costa de davant del massís en­cara manté una petita població de dofins mulars.

L'important carst del massís és seu d'una in­teressant fauna cavernícola; cal esmentar el coleòpter Troglocharinus ferreri i l'isòpode Catalauniscus espanoli, ambdós endèmics del massís, on estan molt ben distribuïts. En els ambients exteriors és destacable la formi­ga Chalepoxenus kutteri, endèmica així ma­teix de Garraf.

Estat de conservació

Als anys seixanta el massís de Garraf-Ordal era un extens territori molt deshabitat, fe- ' réstec i de valors naturals ben particulars. Desgraciadament, en el temps transcorre­gut fins a la tardana creació, el 1986, del Parc Natural de Garraf, que amb les seves quasi 10000 ha engloba la major part del sud del massís, s'hi han produït alteracions molt importants.

Una de les ferides més grans la constitueix el gran abocador d'escombraries ubicat a la Vall de Joan, abans una de les més belles del massís. L'abocador fou instal·lat a pe­sar de la previsible contaminació de les aigües subterrànies, a causa del caràcter càrs­tic del terreny i de la inefectiva impermeabilització que s'hi efectuà. Un altre factor de­gradant ben característic de la zona ha estat la proliferació de pedreres -proliferació a la qual s'uneix el funcionament de fàbriques de ciment molt pol·lucionants-, que han creat un impacte paisatgístic i ambiental molt important, a més de destruir zones d'interès i diferents avencs. Altres infrastructures impactants han estat les abundants línies elèctriques, les instal·lacions de telecomunicacions, que han alterat alguns dels cims més emblemàtics i els perfils del massís, o la densa xarxa de comunicacions (múltiples carreteres i pistes forestals, ferrocarril i, darrerament, l'autopista de Sitges).

Els grans incendis que ha patit el massís, entre els quals destaca el del 1984, merei­xen un comentari especial. Als danys causats en la vegetació, s'hi han afegit els cau­sats per les actuacions humanes posteriors al foc: repoblacions amb maquinària que desfigura la morfologia càrstica, obertura de vials per a l'explotació de la fusta crema­da, etc. D'altra banda, la construcció d'urbanitzacions ha estat molt intensa, especial­ment al voltant de les poblacions de l'Ordal. En aquest sentit, el parc ha aconseguit, dins els seus límits, aturar aquest procés.

Malgrat aquest ampli espectre de problemes, la baixa intervenció humana sobre gran part de l'espai, el parc natural existent i la inclusió d'algunes zones de l'Ordal en el Pla d'Espais d'Interès Natural fan esperar la conservació d'una part important dels paisat­ges del massís.

Consells per al visitant

EI massís està envoltat per autopistes, carreteres i línies de tren, i, a més, d'altres car­reteres, com la N-340 de Barcelona a Tarragona, el travessen íntegrament. Les més útils per a una primera aproximació són la C-246 (autovia de Castelldefels prolongada amb la carretera de les costes de Garraf), la carretera de Gavà a Avinyonet i la matei­xa N-340.

Un itinerari força complet pot fer-se seguint la carretera que parteix de la urbanització Rat-penat (ubicada al litoral, a l'extrem oriental del terme municipal de Sitges) i que arriba fins al Palau de la Plana Novella , situat ja ben a l'interior. El recorregut pot mi­llorar-se entrant, preferentment a peu, per la desviació que des d'una mica abans de la meitat del camí porta al pla de Campgràs: en aquesta zona i els seus voltants la morfologia càrstica és força evident: es manifesta en els rasclers, les dolines -el ma­teix Campgràs n'és una-, o en les nombroses boques d'avencs que poden trobar-se fàcilment tot seguint les senderes dels espeleòlegs. El cim de la Morella , que consti­tueix una molt bona talaia del massís, és a tocar.

A la zona de l'Ordal els elements distorsionadors del paisatge (urbanitzacions, línies elèctriques, etc.) són més freqüents, i és més difícil de retrobar la sensació de territori salvatge i desert que encara aporten àmplies zones de Garraf. És interessant pujar als punts culminals, com ara el Montcau -turó situat vora el poble d'Ordal-, i també re­córrer alguns dels barrancs més ben conservats, per exemple el Fondo del Lledoner, que s'inicia sota el coll de la Creu d'Ordal i arriba fins a Olesa de Bonesvalls.

EI Parc Natural de Garraf disposa d'un centre d'interpretació del medi a Vallgrassa, on s'ubica l'oficina del parc i una exposició permanent (s'hi arriba des d'un trencant de la carretera de la Plana Novella ). Així mateix, el Museu Municipal de Gavà recull una ex­posició sobre la història i el medi natural del massís.