| Els
agents naturals.
El vent i les ones són els principals
responsables de la fisonomia paisatgística de la línia
de costa. La zona del Vendrell ha basat principalment el seu atractiu
turístic en les amplies platges de sorra fina que aquests
agents han modelat.
La urbanització total de la franja litoral
esdevinguda en les darreres dècades pot fer pensar que
ara és l’home el que controla la modelització
del paisatge. Però ben al contrari, són els agents
naturals els que continuen actuant, ajustant-se a les noves situacions
creades per l’home: on s’hi construeixen barreres,
s’hi acumulen sediments, que alhora es perden en altres
indrets on la deriva de sorra es veu interrompuda.
Així es van originant noves zones de sedimentació
i noves àrees d’erosió, creant diverses situacions
conflictives.
Els agents naturals i les modificacions antròpiques
actuen en un estira i arronsa continuat que fa imprescindible
el coneixement de causa previ a tota actuació per tal d’evitar
despeses ineficaces i correccions polèmiques.
L’origen
del paisatge litoral.
El relleu de la superfície terrestre és el resultat
d’un equilibri intermitent entre les forces d’origen
intern i les d’origen extern. Les primeres originen desnivells,
creant grans serralades o profunds oceans com a conseqüència
dels moviments horitzontals o verticals que experimenten les plaques
litosfèriques de la terra. Les segones, impulsades per
l’energia que arriba del sòl i que és absorbida
de manera desigual en diferents indrets del planeta, mobilitzen
el vent i l’aigua, que acaben destruint muntanyes i aplanant
els desnivells.
La interacció entre els materials geològics
(les roques) i els agents atmosfèrics (el vent i l’aigua)
transforma el paisatge original d’un indret, creant morfologies
lligades a l’erosió o a la sedimentació dels
materials transportats.
La zona litoral és una zona de transició
entre les terres emergides i el medi marí. La línia
de costa és, a cada moment, el resultat de l’equilibri
(sovint inestable) entre les forcés d’origen marí
i les d’origen continental. Hi actuen processos que tenen
el seu origen en el continent (l’aport de sediments per
rius o torrents) i d’altres relacionats amb la dinàmica
marina (l’erosió del litoral rocós, el transport
i el dipòsit de partícules en funció dels
moviments de l’aigua (ones, corrents o marees).
La zona litoral
del Vendrell
La platja del Vendrell pertany a una unitat de costa que va des
de les costes del Garraf fins a Torredembarra. Es tracta d’una
costa baixa, al peu de petites elevacions de la serralada litoral.
Està plena de sediments aportats pels rius, principalment
el Llobregat, també el Foix i el Gaià, així
com varies rieres locals, com la de Jafre, a Sitges, i la de la
Bisbal, al Vendrell. D’aquesta xarxa només el Llobregat
porta aigua permanentment.
Un altra font de sediments resideix en les mateixes
costes, especialment la zona del Maresme, formada de roques granítiques
molt meteoritzades que alliberen gran quantitat de quars, feldspats
i miques. Els relleus del Garraf, de tipologia kàrstica,
originen còdols més grans quan s’erosionen,
i per tant es mouen amb més dificultat.
Tots aquests sediments dipositats en la línia
de costa són sotmesos a l’acció de les ones
i els corrents marins, generant processos de transport al llarg
del litoral.
La dinàmica d’aquests sediments ve
regida per dos mecanismes superposats:
- L’existència d’un corrent
principal a la Mediterrània occidental, que a Catalunya
va de NE a SO, paral·lel a la costa (aquests corrent
ha condicionat l’estructura de tots els ports catalans,
amb la boca orientada al sud, i amb zones d’acumulació
de sediments en els espigons orientats al N).
- Els corrents de deriva, provocats per la reflexió
de les onades. En aquests cas l’orientació depèn
dels vents, i fan que la sorra pugi cap el N o baixi cap el
S de manera imperceptible, llevat de la presència d’obstacles
que la facin sedimentar.
La transformació
antròpica del litoral.
La línia de costa des del Garraf fins a Roda de Berà
és rectilínia i no presentava accidents notables
a excepció de les desembocadures de rius i rieres. Rera
la platja abundaven els camps de dunes i els aiguamolls, avui
aterrats i urbanitzats.
La fondària de la platja augmentava de forma
gradual, llevat dels “secallets”, unes sèries
de bancs de sorra paral·lels a la costa, d’uns 30
i 120 cm de calat, formats pel joc de flux i reflux de les onades.
Aquestes barres d’arena havien estat un important obstacle
pel desenvolupament de la navegació costanera.
Aquesta situació va començar a canviar
amb la construcció del port de Vilanova primer (anys 50)
i dels ports esportius de Sitges, Cunit, Segur i Comarruga.
S’havien proposat diverses solucions a la
demanda de ports esportius, com l’afonament de rieres, creant
espais protegits que no alteressin la dinàmica litoral,
però finalment es va imposar l’opció de guanyar
terreny al mar fent ports illa o ports-península, lluny
de la platja. El perill d’aterrament dels nous ports es
va menysprear del tot, fins al punt d’obrir la boca principal
del port de Comarruga, l’any 1975, cap el N.
En menys de 2 anys la sorra va acumular-se dins
la dàrsena N, obligant a un dragat continu que amb 2 dies
de temporal les onades tornaven a introduir dintre. L’any
1985 es van construir els contradics a cada cantó del tòmbol
format als costats del port, limitant llavors l’esforç
de dragat només a les boques.
Els estudis
Vist el notable impacte que han tingut les diferents modificacions
antròpiques sobre la dinàmica litoral en les platges
del Baix Penedès, i per tal d’anticipar-se a noves
alteracions i corregir alguns impactes negatius, s’han realitzat
una sèrie d’estudis meteorològics i de dinàmica
litoral:
- Coneixement de la rosa dels vents.
El vent predominant és de SW, creant desplaçaments
de material des de la zona meridional cap a la septentrional.
Però les llevantades que acumulen partícules en
direcció N-->S són capaces de remoure en poc
temps molta més sorra que els vents regulars, provocant
acumulacions en els marges N dels ports i totes les barreres
naturals o artificials de la costa.
- Dinàmica litoral al llarg de la
costa.
- Els estudis han permès deduir que
el transport net de sorres entre N i S és quasi nul.
- Els aprofitaments fluvials i els embassaments
han reduït dràsticament l’aport de nous
sediments per part dels rius
- La construcció de ports que sobresurten
de la costa crea trampes de sediments que dificulten els
transport de deriva litoral.
- Cartografia de fons i perfil
de platges. Aquests estudis han posat de manifest la
variació estacional al llarg de l’any de l’amplitud
i el perfil de la platja. En la zona del port de Comarruga aquests
estudis han mostrat clarament la reducció de fondària
en la zona N del port, que ha passat de 8m l’any 1975
a menys de 2 m en l’actualitat.
- Estudi granulomètric
del material. Aquests estudis han posat de manifest el
predomini d’arena fina (entre 125 i 250 micres) en les
zones de platja emergida de la Costa Daurada. En zones submergides
les granulometries són encara més fines.
La regeneració artificial
de platges.
Com que les platges de Sant Salvador i Comarruga
havien experimentat un seriós retrocés de la línia
de rompents, descobrint estructures anteriorment colgades per
la sorra, es va obrir una forta polèmica en la recerca
de responsables i solucions.
La pressió cívica en favor de recuperar
les dimensions de les platges va obrir un debat obre les possibles
alternatives:
- Les entitats ecologistes defensaven la col·locació
d’obstacles submergits que impedissin el trasllat de la
sorra.
- El ministeri d’obres públiques
va optar, l’any 1993, per regenerar les platges del Baix
Penedès aportant sorres procedents de bancs d’arena
submergits situats en l’àrea del Garraf (d’una
granulometria mes grossa que la originària de la costa
daurada). El resultat va ser una platja d’aspecte diferent
de la primitiva, amb una arena més blanca i gris de gra
gruixut, amb moltes restes de closques de moluscs.
|
