|
Un anglès viatja pel Vendrell per veure si
existeix
El tercer dia. El Vendrell o la comèdia
dels errors.
En pujar al tren a Vilafranca, coincideixo amb un
adolescent neguitós, que, així que el tren es posa
en marxa, comença a vagarejar amunt i avall...
(...) El noi, evidentment, és una versió light dels llegendaris
gossos fantasma que apareixen de cop i volta davant de persones que estan
a punt de patir un desastre greu (...) Quan, per fi, baixem al Vendrell
i aquest nen malastruc desapareix com per art de màgia, la magnitud
de la tragèdia s'esplaia davant meu.
En qualsevol viatge sol haver-hi un lloc que no s'hauria
de visitar, un lloc tan inaguantable, tan desafortunat, que només
arribar al centre de la vila en vols fugir a l'instant, ni que
sigui cap al poble del costar. Ho hauria d'haver fet, en comptes
de quedar-me aquella nit al Vendrell.
Perquè en baixar del tren, aquí al Vendrell, es nota de
seguida que hi ha alguna cosa que no esta bé, alguna cosa que
està permanentment fora de lloc, alguna cosa que grinyola, i no
sols és el fet que els carrers estiguin plens de nens eixordadors
que no em deixen avançar ni un metre com tampoc ho fan els cotxes
perquè sembla que el sistema vial hagi estar organitzat per algú que
encara juga a l'Escalèxtric, o que la primera persona a la qual
demano direccions sigui un home ultramalhumorat que em contesta amb un
lladruc monosíl·lab o que la plaça emblemàtica
de la vila estigui en obres o que els carrers ressonin amb un soroll
compost de botzines, xiscles infantils, instruccions maternes esbaladrades,
perforadores pneumàtiques, bub-bubs de gossos i els bleixos torturats
d' algun animal no identificat. (...)
... són més aviar els detalls petits que confirmen que
hem entrat en la dimensió desconeguda. El fet, per exemple, que
arreu de la ciutat hi hagi centenars, realment centenars, de rètols
indicadors, uns rètols que indiquen on són els restaurants,
els quioscos, els queviures, les parades de creps, les botigues especialitzades «<Papereria
Martínez», «Ferreteria Jaume»), però ni
un que anunciï un hotel o l' oficina d'informació turística
i ja no parlem de l' Ajuntament. O que tots els ponts estiguin construïts
per damunt d'un riu de grava...
Havent fet cinc voltes a la vila amb la motxilla, per fi trobo la pensió on
havia reservat una habitació tot i que això ja no importa
perquè, reserva o no, és l'única pensió que
s'ha fet visible durant gairebé una hora de passeig. És
al Barri del Tancat -als afores- i es diu París i curiosament és
plena de francesos (el plànol a la paret de la recepció,
no obstant això, no és de París, ni del Baix Penedès
ni del Vendrell sinó de la Comunitat Autònoma de La Rioja).
L'habitació té de tot: un armari, un llit, una tauleta
i dos llums. Per fi, un lloc de repòs, em dic, amb la ferma intenció de
no tornar a sortir mai als carrers del Vendrell -lloc on, o bé he
entrat en un mal moment, o bé realment és tan desagradable
com sembla- fins demà al matí quan faré un esprint
a través d'aquesta ciutat desgavellada fins a la parada del cotxe
de línia.
Ara, però, toca planificar el viatge una mica. Obro els mapes
i començo a fer càlculs. Com s'hi arriba, a Ulldecona,
des del Vendrell? Bona pregunta. Truco al servei d'informació de
la RENFE.
-Sóc al Vendrell i vull marxar. Vull anar a Ulldecona. (...)
Pues, lo mejor es ir a Barcelona-Sants y coger las cercanías desde
allí.
-¿Que no puedo pasar por Tarragona?
-¿Tarragona? Un momento... Sí, también puede pasar
por Tarragona si quiere. (...)
El cotxe de línia travessa el Tarragonès:
Coma-ruga (unes fileres de cases i hortets); Roda de Barà (una
sèrie de càmpings frondosos amb rètols que
semblen trets de dibuixos animats); Creixell; Torredembarra (on
milers de segones residències s'han convertit, en els últims
trenta anys, en una massa uniforme de formigó); Altafulla,
tan vella i bella com sempre.
Durant el viatge, em truca un locutor (molt amable) de Radio Vendrell
que em va entrevistar fa una setmana arran de l'últim llibre.
Diu que espera que li faci un truc quan passi pel Vendrell i li dic que
sí, incapaç d'explicar-li que encara estic bufant d'alleujament
per haver-ne pogut fugir.
O potser el locutor m'hauria pogut ensenyar un altre Vendrell, l'off-
Vendrell, el Vendrell feliç, tranquil, despreocupat, coherent,
i no pas la vila que acabo de conèixer, perquè no puc creure
que Pau Casals, per exemple, vingués d'allà.
Matthew Tree
CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Ed
Columna. Barcelona. 2001
|
