El
paisatge humà Efectivament,
una de les característiques del Penedès, Baix o Alt, és
la seva gent, que a vegades et sobta una mica. I és que es tracta
de gent més aviat indefinible, i sovint
contradictòria. Totes les definicions
sobre el material humà d'un poble tenen el risc de què sempre
seran només aproximades, però acceptant aquest risc jo diria
que la gent del Baix Penedès és ensems una quantitat de
coses que no lliguen gaire: sentimental i pràctica,
ordenada i caòtica, emprenedora i calmosa, treballadora i al mateix
temps raonablement amiga de gratar-se els pebrots.
En primer lloc, per comprendre una mica això, s'ha de dir que les
circumstàncies econòmiques han fet que la gent del Baix
Penedès es transformés molt. Abans
la cosa estava molt clara: quatre botiguetes
a les poblacions, una mica d'indústria a la capital, El Vendrell,
i la pesca a les viles costaneres, pesca de vorera, s'entén. La
resta era el camp, fonamentalment les vinyes i les oliveres.
Una vida dura, austera, una mica tancada, sense gaire distraccions fora
del cant coral, la passejada, algun amagatall amb la núvia i, en
els casos de bona sort comptar els centimets.
Molts indrets de Catalunya encara no han variat massa aquest paisatge
humà, no. Però la gent del Baix
Penedès ha canviat moltíssim.
Amb el natural marge d'error, es pot dir que ara és bastant rica.
El turisme -i per tant la restauració i l'hostaleria- i la segona
residència -i per tant el negoci de la construcció- han
fet que el Baix Penedès sigui en aquest moment una de les comarques
més privilegiades de Catalunya, malgrat la crisi.
Això ha passat una mica a tot el Mediterrani, i encara més
a Llevant que no pas a Catalunya. Totes les terres de la costa no valien
gairebé res des del punt de vista productiu.
Sorra, sequedat, calor, mosquits i poca comunicació no feien d'elles
una herència apetitosa. Per això als hereus se'ls hi deixaven
les terres de l'interior, on almenys hi havia alguna olivera, i als no
tan preferits els paratges sorrencs de la platja. A partir del 1950, aquests
van començar a fer negoci i tot es va capgirar. El senyor de les
oliveres, pobret, no era ja res davant del senyor del solar «primera
línea de playa, facilidades de pago, construción sólida».
Al Baix Penedès no hi ha cap Benidorm, per fortuna, però
Déu n'hi do els centimets que s'han fet. Tot
això ha canviat e tarannà de la gent.
En certa forma l'ha mal acostumada.
Pensin vostès que durant molts anys, a les poblacions costaneres
del Baix Penedès, la gent s'ha pogut fer rica sense més
feina que anar al cafè. El cafè
sempre ha sigut un lloc històric d'aquest país carregat
d'històries. I aquest ha estat el destí
de la costa a tot el que és el Baix Penedès. Cases,
cases, cases... En uns llocs s'han fet amb respecte per l'ambient
i la natura. En uns altres, gens o no tant.
Francisco González Ledesma. El Baix Penedès. |