|
Els precedents del turisme litoral.
A Catalunya els precedents del turisme litoral cal anar-los
a buscar a començaments del segle XX, quan la millora general
de les comunicacions per terra -carreteres i ferrocarril- iniciada durant
el segle anterior va afavorir la mobilitat interna i popularitzà
les platges properes a la ciutat de Barcelona.
Durant les dues primeres dècades del segle XX
van aparèixer determinades colònies de vacances com ara
Sitges o Caldetes, freqüentades durant el període d'estiu
per famílies benestants de Barcelona i el seu entorn. Poc després,
sobretot en diferents indrets de la Costa Brava, començava a
estructurar-se una certa indústria turística amb l'obertura
de diferents hotels i fondes, així com residències particulars
a mesura que l'alta burgesia catalana i del nord d'Espanya descobrien
o reconeixien aquests paratges.
A l'espai que avui és conegut com la Costa Daurada
el desenvolupament turístic fou més lent i més
tardà que a la Costa Brava. Les primeres manifestacions de l'activitat
turística al litoral de Tarragona es troben al Baix Penedès,
juntament amb Salou, Tarragona i Cambrils.
Els municipis del Vendrell i Calafell
disposaven d'uns barris marítims organitzats al voltant de la
pesca i la indústria de l'alcohol, com és el cas
de Sant Salvador, on a cavall entre el segle XIX i el XX encara existia
un port flotant de desembarcament de barrils en funcionament "fins
a l'any 1924 quan fou suprimida la Duana i d'altres oficines, i encara
fins al 1931 va continuar funcionant l'estació sanitària
marítima".
La forma urbana primitiva dels barris mariners, tant el
de la platja de Calafell com el de Sant Salvador, era similar. Datats
ja del segle XVIII, es tractava d'una renglera de
cases per a pescadors força modestes, antics magatzems
d'atuells de pesca reconvertits en habitatge. Amb el pas del temps i
l'especialització en la labor de la mar alguns d'aquests arribaven
a ser cases permanents de diverses famílies de pescadors.
Ja dins del segle XX els darrers pescadors de Sant Salvador
tendiren a desplaçar-se al barri de la Platja de Calafell, on
es concentrava l'activitat pesquera. A Sant Salvador l'activitat principal
no era la pesca, a la qual s'hi dedicaven unes poques famílies,
sinó l'agricultura i l'organització de l'embarcador.
Durant el primer terç del segle XX, a peu de platja
de Sant Salvador el paisatge urbà el configurava l'alternança
de cases de pescadors o "botigues de mar" amb d'altres cases
o xalets pensats com a residència secundària d'estiueig,
totes de baixa alçada -un o dos pisos- i, ja dins de la platja,
les petites casetes de fusta per als banyistes.
Les primeres temptatives del turisme al litoral del Vendrell
foren modestes i foren protagonitzades fonamentalment per personatges
locals i, en segon terme, per forasters de les rodalies o de Barcelona.
Les bases del prototurisme vendrellenc de començaments del segle
XX descansaven sobre uns recursos naturals existents -aigües minerals,
mar i platja- que fomentaven la pràctica de diverses modalitats
de moda en aquells moments: la balneoteràpia, l'helioteràpia
i, fins i tot, la talassoteràpia.
En realitat les pràctiques turístiques
en els períodes estivals anaven més enllà de la
posada en forma o la preocupació per la salut i esdevenien autèntiques
pràctiques socials, on es combinava la platja i el mar, el repòs,
l'activitat lúdica i cultural, la reunió familiar, el
retrobament amb les amistats i el deixar-se veure com a forma de prestigi
social, factors que s'expressaven molt bé en l'existència
de diverses cases d'estiueig o xalets, en propietat o arrendats.
Els protagonistes de l'estiueig eren famílies senceres
benestants, normalment amb una casa o xalet en propietat, llogaters
o, posteriorment, clients de les poques habitacions d'hotel existents
a la zona. La durada tan llarga de l'estança implicava diverses
coses.
En primer lloc, era gent que es podia permetre un període
tan perllongat de vacances sense treballar, o fer-ho intermitentment.
Es tractava, per tant, d'una minoria que disposava
de diners suficients i que es reunia amb altres famílies de posició
similar. Es produïen, així, relacions d'amistat,
veïnatge i també manifestacions de classe.
En segon lloc, la durada de les vacances, combinat amb
el fet que els barris estaven relativament aïllats de la resta
d'espais urbans, afavoria sens dubte la connexió social i la
participació en la vida pública estival.
Una de les manifestacions més importants del contacte
social es produïa a les platges, però també en les
activitats recreatives i culturals que acompanyaven els estiueigs. En
aquest sentit, les vacances de la burgesia eren comunitàries:
es parlava, es discutia, es compartia el lleure i, possiblement, s'establien
relacions, intercanvis i negocis.
Finalment, la presència de personalitats lligades
al món de la cultura, la disponibilitat de temps per preparar
activitats i la recerca d'un to social adequat a les circumstàncies
de lleure estivals afavorien la preparació i realització
d'activitats esportives i culturals.
González Reverté, Francesc. El
Vendrell, de poble a ciutat.
|
