Els barris marítims de Comarruga i Sant Salvador

Comarruga
En el cas de Comarruga, l'existència d'un recurs singular, les aigües mineromedicinals, és el detonant del seu començament com a barri. El procés de formació del barri marítim de Comarruga té molt a veure amb la història de l'activitat turística.

Durant el segle XIX, a la zona de l'estany de Comarruga, al marge de possibles ocupacions remotes per part dels romans, l'edificació era inexistent, i els estanys eren arrendats per a pesca als habitants del Vendrell.

El redescobriment de la benignitat de les aigües tèbies que brollaven de la font de Comarruga féu aparèixer un centre de banys terapèutics, el "Centro de Baños Minero-medicinales Comarruga", després desaparegut.

Durant la primera dècada del segle XX, i possiblement també abans, consta l'existència de dotze cases i algun establiment de restauració. Aquests establiments, com per exemple el Petit Pascual, espècie de restaurant on segons fonts orals es podia menjar anguiles i peixos capturats directament dels estanys, l'Oriental Miramar o els mateixos Banys i l'existència de xalets, donen fe d'un incipient interès per la zona com a espai de lleure.

Sens dubte l'activitat principal del barri, igual que avui dia, es concentrava durant els mesos d'estiu. L’activitat central estava orientada als banys de mar. Els banyistes acostumaven a canviar-se a la mateixa platja, en unes casetes de bany muntades a propòsit per a tal finalitat (les casetes van instal·lar-se des de 1902 a 1935).

La colònia es concentrava a la sortida al mar de les aigües termals, en la zona del balneari, a uns 500 metres de l'estació de ferrocarril.

Les casetes eren sol·licitades a títol individual o bé per part d'establiments privats per als seus clients, com és el cas de l'hotel Bellamar. A més, com a mínim des de l'any 1909, existia un establiment de banys, "Baños Comarruga".

En resum, a les primeres dècades del segle XX la platja de Comarruga constava d'una petita colònia de xalets de vacances, propietat de famílies de la petita o mitjana burgesia local o de la rodalia, i de Barcelona capital. Aquesta colònia quedava distribuïda al voltant de l'establiment hoteler i termal Bellamar. La presència de l'estació de ferrocarril possibilitava l'arribada en tren de diversos banyistes procedents de la resta de la comarca i dels voltants. El paisatge urbà estival es completava amb la presència d'algun establiment de restauració arran de la platja i amb la instal·lació temporal de casetes de fusta per al bany, de vegades enfront dels xalets dels estiuejants o distribuïdes pels voltants, i un establiment de banys davant mateix de mar, també prop del balneari.

L’interès per gestionar comercialment les aigües mineromedicinals de la deu de Comarruga fou el motiu pel qual es construí per part de la societat constructora Brisamar SA, l'any 1920, un balneari hotel-termal que les aprofitava, amb 46 habitacions, i que va acabar impulsant la urbanització del barri després de l'assecament dels estanys.

Un dels elements claus per al desenvolupament del barri de Comarruga, juntament amb la presència d'una estació de ferrocarril, fou la continuïtat del balneari, el qual es convertí en el negoci més important i de major categoria, a més del punt de referència i fita simbòlica del barri emergent.

Sant Salvador
La localització costanera va condicionar la dedicació econòmica de la primitiva formació del barri de Sant Salvador al voltant del comerç lligat al port i de la pesca.

Igualment va influir-hi el fet que el barri fos de petites dimensions i conservés un caràcter relativament aïllat respecte al nucli de població principal.

Cal recordar que el barri s'estableix sobre terrenys d'aiguamolls, els quals al litoral català tradicionalment s'han associat a zones insalubres -particularment per la persistència de la malària, transmesa pel mosquit anopheles, I 'hàbitat del qual s'estableix en aigües estancades- i inundades; per tant, poc propícies per a l'agricultura i les comunicacions terrestres, conjunt de factors que en molts casos en forçaren la dessecació amb enormes costos d'esforç i treball humà.

El barri de Sant Salvador, igual que el de Comarruga, comença a desenvolupar-se amb una certa intensitat a partir de la segona dècada del segle XX. La diferència urbana més important respecte al seu barri veí era el fet que abans de convertir-se en residencial ja disposava d'una certa estructura de barri, de tipus lineal i paral·lel a la platja i al mar.

EI Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu
A llevant del barri de Sant Salvador, entre aquest nucli marítim i les cases de la platja de Calafell, es començà a construir a finals dels anys vint un Sanatori Marítim. Per les pròpies característiques funcionals del centre, es tractava d'un edifici separat dels barris marítims propers, però per la seva funció, així com per la seva importància simbòlica i sentimental, es va convertir en un referent urbà al litoral del Baix Penedès

El Sanatori aprofitava les propietats curatives associades al sol i les aigües iodades d'aquest sector litoral.

En aquell moment, els anys vint, es combinaven dos fets: en l'àmbit de la salut pública hi havia una elevada taxa d'incidència de la tuberculosi entre els nens de les escoles municipals de Barcelona. Aquesta malaltia encara no disposava de cap tractament químic i, com a tractament, s'aconsellava l'estança en un ambient saludable i assolellat.

D'altra banda, l'helioteràpia, els banys de sol, començava a posar-se de moda entre els científics del moment i la creació de sanatoris marítims fou reclamada des de diferents àmbits d'opinió, congressos científics, universitats i acadèmies i premsa.

La importància del Sanatori Marítim en la geografia urbana del Vendrell va més enllà de la seva elegància i valor arquitectònic. Es tractava d'un edifici de serveis sanitaris únic en aquest indret litoral. Si bé estava destinat a la cura de nens malalts de tuberculosi i malalties òssies, va funcionar com a centre de primers auxilis i com a hospital per als veïns de les poblacions properes.

Després de 40 anys de funcionament gairebé ininterromput, l'any 1969 el Sanatori va ser abandonat i, aprofitant el boom turístic d'aleshores, l'edifici i els terrenys adjacents, formats per uns jardins de 2,5 hectàrees, foren venuts a una immobiliària que va fer fallida i llavors el Sanatori va encetar un complicat procés administratiu.

Finalment, el 1999 aparegué un comprador de l'edifici i els jardins de 20.932 m² per convertir-los en un hotel balneari de luxe i centre de talassoteràpia. El projecte privat, que ha començat ja a materialitzar-se després de la inauguració de les obres l'abril del 2001, persegueix diversos objectius socioeconòmics.

La inversió en la construcció i la posada en funcionament del centre hoteler de cinc estrelles -previst per al 2003- permetrà conservar la fesomia de l'obra arquitectònica racionalista, farà augmentar la qualitat mitjana de l'hoteleria i del sector turístic en general de la zona i, suposant que el lliure accés a la zona ajardinada quedi garantida, la població del voltant pot guanyar un important espai públic.

La història i les vicissituds viscudes pel Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu es mostren prou significatives respecte al que ha estat el context socioeconòmic del litoral penedesenc durant les darreres dècades.

González Reverté, Francesc. El Vendrell, de poble a ciutat.