| La
ciutat és un ecosistema
L'ecosistema urbà és
un sistema format per:
- éssers vius (ciutadans,
animals domèstics, diversos animals adaptats al medi urbà,
també els arbres i les plantes dels carrers, jardins, horts,
conreus i boscos)
- estructures materials (habitatges,
edificis, equipaments, carrers, conduccions, mobiliari, instal·lacions
diverses...)
El seu funcionament es caracteritza per:
- una constant entrada de recursos
(aigua, matèries primeres, aliments, coneixements)
- la corresponent sortida de materials manufacturats
i diversos residus sòlids, líquids i gasosos.
- una contínua inversió energètica
(combustibles, electricitat, aliments).
Amb la transformació dels productes que van
entrant, la ciutat es manté, creix, progressa. Es produeixen
canvis en el sistema que augmenten la seva complexitat.
La qualitat de vida de les persones que hi interaccionen també
experimenta canvis, aparentment es complica i millora.
Sense la contínua entrada d'energia, el sistema
no funcionaria, no es podria mantenir. Aquesta energia, d'origen solar,
és captada pels vegetals, que la utilitzen per a créixer
i funcionar, i més tard és aprofitada pels animals a través
de l'alimentació, al llarg de complexes xarxes tròfiques.
L'energia que circula a través dels organismes en forma d'aliments
s'anomena energia endosomàtica o interna. El consum d'una persona
(necessitat d'aliments) per dia és d'uns 150 vats, entre 2000
i 3000 kcal.
Els ecosistemes depenen també de l'anomenada energia
externa o exosomàtica, que sense entrar en les xarxes alimentàries
en forma d'energia química, permet la satisfacció de necessitats
dels organismes com l'accés als nutrients (corrents marines que
aixequen els nutrients del fons del mar cap a la superfície on
els necessiten els vegetals, circulació atmosfèrica que
mou el cicle de l'aigua i dels nutrients terrestres).
En el cas de l'home aquesta energia s'ha incorporat en
el desenvolupament cultural i tecnològic en forma de calefacció,
refrigeració, fogons, transport, funcionament de màquines,
construcció, etc.
Actualment l'energia exosomàtica consumida per
l'home pot multiplicar enormement la despesa endosomàtica (la
diferència entre morir de fam o de fart és molt poca en
termes energètics, mentre que en relació al consum exosomàtic,
entre rics i pobres les diferències són abismals:
| |
|
| Energia rebuda per la terra |
177.239.000.000 megavats |
| Producció primària de la biosfera |
122.000.000 megavats |
| Metabolisme exosomàtic de la humanitat (Ex) |
3.750.000 megavats |
| Metabolisme endosomàtic de la humanitat (En) |
750.000 megavats* |
*150 w/habitant x 5.000.000.000 habitants = 750.000
Mw.
Dades de Margalef, 1976. Bases ecològiques per a una gestió
de la natura. Natura, ús o abús?
La complexitat del sistema
L'ús de l'energia per part dels ecosistemes fa
que la matèria es vagi complicant, i la organització és
una mesura de la complexitat del sistema. L'energia consumida pot repercutir
doncs en l'acumulació d'una memòria, d'informació
útil per al sistema.
Un bon indicador d'aquesta complexitat i organització
acumulada es troba en el quocient entre l'energia consumida (E = En
+ Ex) i la diversitat generada (H): E/H
En un ecosistema urbà, la diversitat fa referència
a:
- Diversitat biològica
- Diversitat sociocultural
- Diversitat professional
- Diversitat d'edats
- Diversitat de rendes
- Diversitat d'entitats associatives
- Diversitat d'usos del sòl
- Diversitat d'activitats econòmiques
- Diversitat de funcions lligades a la presa de decisions
- Diversitat de l'estructura urbana
- Diversitat d'artefactes culturals (ordinadors, llibres,
etc.)
Quanta més diversitat es generi en relació
a l'energia consumida, més eficient serà el sistema urbà
i més complexitat tindrà. Aquesta diversitat acumulada
en el sistema es pot mesurar en termes d'informació (I).
El poder d'explotació d'un espai (P) per part d'un
ecosistema urbà és una funció relativa a la informació
acumulada i a l'energia consumida P = f (I·E)
Moltes ciutats basen el seu poder en l'energia consumida
(les megalòpolis americanes de molts milions d'habitants ). Es
podria arribar a la mateixa situació baixant l'E i augmentant
la I.
La incertesa de l'entorn
i l'equilibri de la supervivència
Els sistemes vius (els organismes, els ecosistemes) són
subsistemes dintre d'una organització més gran (l'entorn).
Amb aquests entorn intercanvien matèria i energia
i es poden mantenir independents si no canvien gaire les característiques
de l'entorn que els hi són favorables en un moment determinat.
| Complexitat
dels sistemes vius |
=
( Compatible) |
Incertesa
de l'entorn |
|
Si l'entorn canvia i es torna desfavorable, de manera
que la complexitat dels sistemes vius no pot fer front a les incerteses
de l'entorn (Riscos ambientals = catàstrofes o canvis significatius
dels factors ambientals), les úniques alternatives a la desaparició
(la mort) són:
- Canviar d'entorn (migracions)
- Canviar les freqüències d'algunes característiques
de la complexitat dels organismes a nivell de poblacions (evolució),
de manera que els nous organismes i les seves interrelacions siguin
de nou compatibles amb l'entorn.
Amb l'espècie humana i el desenvolupament de noves
estratègies de supervivència basades en el coneixement,
dos nous factors s'han afegit a l'equació: la capacitat d'anticipació
davant les incerteses de l'entorn (gestió, prevenció i
correcció de riscos) i les actuacions que provoquen canvis en
l'entorn (impactes ambientals que provoquen
reaccions de l'entorn amb repercussió negativa)
| Complexitat
|
+ |
Anticipació |
= |
Riscos |
+ |
Impactes |
| Complexitat
del sistema viu |
+ |
Capacitat d'anticipació
del sistema als canvis de l'entorn |
= |
Incertesa de
l'entorn / Riscos ambientals |
+ |
Reaccions de
l'entorn davant les accions antròpiques (impactes ambientals) |
La complexitat del sistema viu és
la seva diversitat de comportaments, la riquesa d'estats als quals pot
accedir, mantenint-se viu, amb autonomia respecte al sistema sencer
del que forma part (el món). És l'estat
de desenvolupament cultural, polític, econòmic,
científic i tecnològic que caracteritza una societat en
un moment determinat.
La capacitat d'anticipació del
sistema (o gestió ambiental)
és la informació que estimula al sistema a reorganitzar-se
a una complexitat més alta per tal de fer front als canvis de
l'entorn (regulacions ambientals, urbanístiques, industrials
i demogràfiques; desenvolupament científic i tecnològic;
actuacions preventives i correctores de riscos i d'impactes ambientals;
canvis polítics i culturals; canvis sobre l'entorn per tal de
fer-lo més compatible amb el manteniment del sistema; etc.).
La incertitud de l'entorn és
la seva riques d'estats possible, és la complexitat de l'entorn
(els riscos ambientals). Alguns d'aquests
estats seran incompatibles amb el manteniment del sistema, i llavors
la igualtat (la compatibilitat) es trenca i s'acaba el sistema (que
desapareix, s'integra totalment en el seu entorn, indiferenciable).
Les accions del sistema sobre l'entorn
poden tenir conseqüències negatives per al mateix sistema
(impactes sobre l'entorn) a més
d'augmentar la perillositat dels riscos naturals (riscos induïts)
El manteniment del sistema implica augmentar la seva
complexitat i la seva anticipació (millorar la gestió)
alhora que es redueixen o minimitzen els riscos i els impactes. |
