Jacint Verdaguer.
Oda a Barcelona. 1883.
Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí,
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.
I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
-Mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!-
(...) La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis,
i si li dius Arrera! fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossen reis.
(...) ¿Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
no escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un colp de mà i esborres;
¿muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
(...)Ells sien, ells, los termes eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
¿a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t’escampes: quan la planícia et manca,
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres estens,
quan hi arribes demà, doncs, ¿què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
(...)¿I aqueix esbart de pobles que riuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.
(...)Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí.
-No, -respondrà ma pàtria, -de mi i la mar és filla;
d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut;
per ço totes les aigües digueren-li pubilla,
per ço totes les terres pagaren-li tribut.
(...)-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.
(...)La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als Trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita, mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles és Déu, que els ha creat.— |
