|
Recopilació de
textos
Sergi Pàmies. La gran novel·la
sobre Barcelona. Barcelona. 1997.
La maduresa (Conte)
"...l'escolto dissertar
sobre la relació entre persones i ciutats
des d'un punt de vista que, curiosament, m'interessa.
Segons ell, observar el mapa d 'una ciutat és
la manera més ràpida de conèixer
el caràcter de la gent que hi viu. En un
altre moment, aquesta afirmació m'hauria
sublevat. L'hauria rebatuda amb una arenga contra
les generalitzacions massa fàcils i m'hauria
estalviat els exemples de Moscou i Nova York. Els
carrers moscovites, diu, dibuixen una tela d'aranya
al voltant del riu Moskva. Aquest atapeïment
circular -comparable al d'una xarxa de venes i
capil·lars interdependents d'un sol batec
central- demostra la importància que els
seus habitants donen a l'amistat i a la família.
Nova York, per contra, viu dins d 'una graella
racional que s' adapta perfectament al sentit pràctic
i a la falta d'arrels dels novaiorquesos. «¿Heu
vist mai un mapa de Roma?», pregunta quan
encara no hem paït la primera part de la seva
conferencia. «Roma és un caos controlat,
idèntic al caràcter dels seus habitants»,
afirma gratant-se la barba. El viatge prossegueix
per ciutats de tots els continents.
Sergi Pàmies. La gran novel·la
sobre Barcelona. Barcelona. 1997.
"A vista d'avió,
la ciutat és una extensió de formes
geomètriques ben compenetrades. Si s'enfoca
una mica, es percep el moviment de cotxes, furgonetes,
autobusos i camions. El conjunt transpira una quietud
que no s' adiu amb la realitat i que permet als
passatgers que la sobrevolen fer-se'n una idea
equivocada. Una gran via obliqua al litoral i una
avinguda en diagonal componen la rima al voltant
de la qual s' organitza bona part del territori.
La zona limítrof, en canvi, conviu amb els
rampells d'una orografia relativament esquerpa.
Quan no hi ha núvols, i si el pilot és
prou deferent amb el passatge per iniciar una maniobra
contemplativa, es poden reconèixer els monuments
estrella del merchandising local. Pel que fa al
verd, és un color minoritari, sempre que
no es consideri verd el blau immens del mar, que,
des de les dues dimensions del punt de vista aeri,
pot arribar a confondre's amb el cel. De la importància
del mar se n'ha fet un gra massa. D' entrada, tothom
hi esta a favor, segurament perquè se sospita
que, sense mar, no hauria pagat la pena fundar
la ciutat ni morir per ella. Les taques ovaliformes
que s'hi veuen--escampades sense cap criteri--corresponen
a vaixells majoritàriament pacífics
que, de vegades, transporten substàncies
il·legals."
Sergi Pàmies. La gran novel·la
sobre Barcelona. Barcelona. 1997.
"La biografia de la ciutat
comença amb un poblat habitar per una tribu,
en aquest cas ibèrica. A partir d'aquí,
s'encadenen lluites de poder amb protagonistes
diferents. Romans contra ibèrics, visigots
contra romans, musulmans contra visigots i francs
contra musulmans són alguns dels primers
capítols d'una historia que, quan toqui,
també es deixarà enlluernar per la
moda dels comtes i dels reis. Evidentment, cadascun
d'ells posarà en practica la seva dèria
particular: estendre el domini, conquerir sarraïns,
declarar-se independent o vendre's l'anima al diable.
Hi ha qui afirma que amb la revolució industrial
arriba l'esplendor i el progrés del territori,
però també hi ha qui ho qüestiona
recordant que, fa només seixanta anys, la
mateixa superfície que ara sobrevola una
parella de gavines afamades va ser bombardejada
per l'aviació franquista."
Joan Pons. L’auca de la Pepa.
p.159
“El parc era el seu jardí i el seu hort, el seu camp, la seva torre;
era aquella torre somniada per en Lluís, (...) Prat, bosc i muntanya;
tot era seu, tot hi era. Sortir del carrer, dels seu encauat i rònec carrer,
arribar-se al Parc i tresquejar-hi una mica, rabejant-se un xic pel sol, els
feia el mateix efecte que si tornessin de fora. A còpia d’anar-hi,
el tenien tan conegut, tan apamat, que de tot s’adonaven. Una planta més,
una recent combinació, l’esclat d’una floreta, el brotament
dels pins a la crescuda, un embús en els aigüerols, una clapa a la
sorra, una cara nova entre els vianants, tot els servia de conversa. I sempre
el trobaven nou. I no els embafava mai! I a tothora els temptava!...
Si els havíem de creure a ells, l’única cosa
d’utilitat que s’havia fet a Barcelona des de que tenien
coneixement, l’única millora veritable, era el Parc.”
Narcís Oller.
La papallona
p.138
“Tot aquell trasbals bigarrat de carruatges que, corrent a dreta i esquerra
de la Rambla, omple l’espaiosa via de terratrèmol; el bum-bum de
les converses, la cantúria dels ocells entaforats pels plàtans
ja verdejants, les veus discordants dels revenedors cridaners, dels venedors
de periòdics i mistaires; tot aquell bruit de vida, que fa de la millor
via de Barcelona un dels carrers més alegres del món, no arribava
a l’orella de la pobra dona sinó com una maror llunyana, per damunt
de la qual ressortien amb veu més forta i vibrant els crits agudíssims
del seu esperit. I així, caminant en zig-zag per entre els rotllets de
conversants i compradors de flors, obrint-se escletxa entre les colles de treballadors
que esperen feina pel Pla de la Boqueria, passejant, com discordant taca de color,
son vestuari esblanqueït per l’aristocràtica Rambla del Mig,
o banyant-se en el boirisol que campeja pels amples espais de la Plaça
de les Comèdies i de la desembarassada Rambla de Santa Mònica,
arribà, per fi, a la de Santa Madrona; i havent-se enfilat per una escaleta
mesquina i pobra, trucà a la rectoria.”
Narcís Oller.
La papallona
p.206
“ Per la Plaça de Catalunya formiguejava un devessall de gent i
cotxes que venien de la Rambla; i , quan embocà aquesta via, la trobà plena
de marejador moviment.
Era al bo del mercat de les palmes; era l’hora de retorn
del passeig, quan hi confluiexen tots els cotxes de luxe, tota
la gent elegant. La Rambla dels Estudis era plena de llorers; la
de les flors presentava, a una banda i altra, llargs rengles de
palmes que es vinclaven i es movien graciosament sota l’arbreda.
L’espai s’enfosquia a mesura que la Papallona anava
internant-se per l’ampla avinguda; els vianants anaven convertint-se
en meres siluetes de colors esmorteïts, dels quals ressaltava
la blancor de les camises, bruscament barrades de negre per les
corbates; clarejava pel brancam aquell cel de color d’aigua
que té tota la melangia dels estanys; i, al darrer terme
del passeig, damunt la negror dels caps, brandejava tot un bosc
de palmons que s’entrellaçaven en arcuacions gòtiques,
flamejaven isolats o avançaven drets com gegantins plomalls.
Era un bosc d’Orient que caminava amb la remor del vent enjogassat,
ple de crits i alenades de joia d’una entrada triomfal.”
Narcís Oller. La febre d’or
p.163
“Era pel maig, feia una tarda magnífica, i una gentada immensa,
eixorivida per les primeres flaires d’estiu, omplia el passeig de les Rambles,
net i lluent per l’última regada del dia. La noia Foix, des de les
altures del landó, indiferent als cotxes i transeünts que per sos
costats passaven, tenia els ulls fits en les negrors del darrer terme, on la
concurrència es confonia en una sola massa de barrets i ombrel·les
de tots colors, dominats per les grans plaques d’anuncis portàtils
que brandejaven entre aquell mar de gent com els estendards d’una manifestació”
Narcís Oller. La febre d’or.
p. 71
“Començava el barceloní a
condoldre’s de l’estretor de la ciutat antiga, de la
imperfecta urbanització de la nova, de l’aspecte vilatà i
la deixadesa que regnaven per sos carrers, de la manca de comoditats
modernes, grans monuments, squares i estàtues: la febrada
d’or congriava de seguida projectes per a transformar-ho
tot. Els cossos populars i les autoritats rebien cada dia plans
i més plans de projectes nous, acompanyats de memòries,
l’hipòcrita mòbil d’especulació dels
quals es disfressava de patriotisme ardent, de previsora i paternal
sol·licitud.”
Narcís Oller. El transplantat
p. 29
“-Veieu, pare, aquella renglera de mà esquerra per on corren llumets
de colors? És el passeig de Gràcia. Les altres transversals són
carrers de l’Ensanche...Mireu a la dreta: tot aquell rengle tan llarg de
fanals és un camí: el camí de Sants...”
Narcís Oller. El transplantat
p. 31
“La vista del port, amb son bosc de pals i cordam, per entre els quals
a penes s’albirava la interminable bellugadissa de la Riba; els cotxes
de luxe, amb llurs troncs arrogants i llurs galonejats lacais; la Plaça
Reial, amb sa agradable simetria i sa netedat; la Rambla, amb son alegre brogit;
i el passeig de Gràcia, ple també de moviment i vida, tenien embadalit
en Daniel.”
Narcís Oller. La febre d’or
p.71
“En Gil Foix, volent començar per aquí, havia proposat distints
projectes d’aquests ordre. Un d’ells era la translació de
l’hospital de Santa Creu a fora, la del mercat de Sant Josep al lloc que
aquell hospital deixaria, i l’acabament, en canvi de la plaça ocupada
pel mercat, col·locant en son centre una estàtua eqüestre
i, al peu d’aquesta, jardins i grans canelobres. Aquesta reforma ensenyoriria
la Rambla de les Flors i proveiria Barcelona d’una nova plaça monumental,
proporcionant-li, d’altra banda, un hospital i un mercat més higiènics,
més espaiosos i més adequats a les exigències del dia. Barcelona
no tenia prou aigua potable: ell li portaria mig Segre. També el servei
de cotxes de plaça era deficient; en Gil Foix prometia posar-lo a deguda
altura.”
Joan Pons. L’auca de la Pepa
p.96
“Érem al cor de l’estiu...
La gent de Barcelona, sufocada per la xafogor, més rigorosa
en aquell any, s’esbargia cap a la muntanya... Els òmnibus
i els faetons, carregats de baguls i maletes, trescaven pels carrers
amb esfereïdora pressa. Els amos de les botigues, adonant-se
dels fugitius, hi reganyaven una ganyota; els fadrins, peudrets
i entre mans el metro, es recordaven de la mar, i glatien per rabejar-s’hi...”
Narcís Oller. La febre d’or
p33
“Així arribaren les calors fortes
del juliol, i amb elles la deserció de mig Barcelona. El
modern ús d’escampar-se ja no sols els propietaris
rurals, ninó tothom qui en arribar l’estiu té alguns
centenars de duros per allunyar-se a prendre aigües, a oxigenar-se
els pulmons, o senzillament a descansar i dar-se llustre, cresqué,
en aquell any d’abundància, d’una manera prodigiosa.
La vaga era verament general; els negocis, en llur majoria, restaven
paralitzats; fins la borsa quedà unes quantes setmanes com
ensopida. No moure’s de Barcelona era declarar-se tàcitament
pobre o vergonyosament miserable.”
Narcís Oller. El transplantat
p. 41
“Aquell mutisme enmig de la multitud era una de les coses que més
el posaven de mal humor. Recordava que en el seu poble tothom el saludava, i
no podia avenir-se a travessar per entre mils i mils de persones com ombra indiferent.
Per això, enmig del soroll confós de la multitud, en Daniel hi
trobava un silenci glacial molt més trist que el de la quietud i la soledat.
Per això, a voltes, les cames se l’emportaven instintivament a indrets
solitaris; i , un dia que en Miquelet se n’estranyà, son pare li
respongué que el moviment l’entristia, que el centre de Barcelona
li produïa l’efecte d’un cementiri on els morts es passegessin.” |
