Sovint s'ha dit que Barcelona es pot definir per la seva eterna capacitat de projectar-se cap el futur. Quan aquesta ciutat pensa endavant també pensa cap a fora.

De fora van venir alguns dels pobles que la van fundar, i sempre més ha viscut amb l'esperit i la consciència de ser el que més defineix la paraula ciutat: oberta. Per definició les nacions van acompanyades de fronteres que separen identitats mentre les ciutats són punts d'encontre, llocs on conviure amb la diversitat.

Veiem, amb la història a la mà, que les ciutats són sinònim de relació i d'intercanvi tant si ens remuntem a l'Edat Mitjana, com abans, quan la ciutat era la forma d'organització bàsica i podia ser el nucli d'un imperi que governava territoris immensos.

Més enllà de relacions de domini entre pobles, la història de les ciutats està edificada sobre experiències d'intercanvi, d'empreses col·lectives i treballs en xarxa (com diríem al segle XXI).

Així doncs l'acció internacional té tres línies fonamentals: una és l'intercanvi tècnic o de gestió, l'altra és el treball polític amb xarxes i amb institucions i finalment, però no menys important, la cooperació amb ciutats menys desenvolupades ha d'arribar a ser la clau d'una esperança pel futur de tots plegats.

Estem a l'inici de noves formes d'afrontar el govern de la cosa pública. En aquest segle es veuran canvis importants i sense dubte després dels imperis i les nacions, aquest serà el segle de les ciutats.