La ciutat mixta.

Un dia feiner, a mig matí, vaig anar a l’Aquari de Barcelona, al port. L’entorn era ple de gent que passejava, anava al cinema o als comerços del Maremàgnum. Hi havia escolars de visita cultural, jubilats amb temps per perdre, treballadors nocturns gaudint del dia, població flotant de visita, mestresses de casa amb una estona lliure…

D’on sortia tanta gent a aquelles hores? De la ciutat, és clar, que és justament això: una mescla diversa d’opcions i de situacions personals diferents. Per què havia jo de pensar que tothom treballa els dimarts a quarts de dotze?

Doncs perquè el model oficial així ho estableix: la ciutat és el lloc on treballa la gent que viu a la ciutat (o rodalia).

Resulta que no: la ciutat és el lloc on viu la gent. Aquesta és la primera regla: la ciutat és un lloc per a viure-hi, no només per a treballar-hi, i molt menys encara per a circular-hi congestionadament.

Però si mirem les nostres ciutats actuals, amb el centre esdevingut oficina i els carrers embussats per un trànsit espès o fins col·lapsat, podríem concloure que la ciutat és l’impossible espai d’una mobilitat frustrada devers grisos llocs de treball quasi inaccessibles.

Quin dels dos “maremàgnums” és la ciutat: el del lleure, que se’n diu, o el de l’embús, que s’hi comporta?

L’esperpèntic doctor Pangloss del “Càndid” voltairià ens fa saber que “…les coses no poden ésser d’altra manera, car essent fet tot per a un fi, tot és necessàriament a fi de bé i aquest és el millor dels móns possibles”. Voltaire ridiculitzava així el racionalisme fatalista de Leibniz, que sembla ser el credo adoptat pel desenvolupisme modern: tot s’encamina, tot sol, cap a la millor de les solucions, o sigui que tenim el millor dels models de ciutat possible, on –gràcies a Déu– no hi ha nens joganers, avis que passegen, enamorats festejadors o adults vagarosos, sinó tan sols formigues laborioses i pacients a qui plau viure embussades.

No és això. Aquest món no és el millor dels possibles, sinó una possibilitat millorable.

I la millora possible es concreta ara, potser, en l’opció sostenibilista, que segurament comporta noves formes de ciutat mixta on càpiga tot i tothom, camí realista cap a la utopia necessària. De fet, la tendència actual cap a la ciutat difusa, de perifèria pretesament paradisíaca per a contrarestrar l’infern del terciari centre productiu, sí que és una utopia.

Més ben dit: és una enredada. L’enredada de l’especulació neoliberal i del productivisme ferotge: “les desgràcies particulars fan el bé general, de manera que com més desgràcies particulars hi ha, més bé va el món”.

Ramon Folch