L’evolució de Barcelona, des
del seu poblament iber fins a la remodelació de la seva
estructura urbanística a mitjans del segle XIX.
"En temps dels ibers, Barkeno va ser
un poblat important situat a Montjuic i encarat al Llobregat.
En època romana es va construir una colònia entre
el mar i la serra de Collserola, sobre un petit turó anomenat
Mont Taber.
La colònia va rebre el nom de Colònia
Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, tenia les característiques
típiques dels assentaments militars romans i amb dos
carrers perpendiculars que es creuaven al centre de la ciutat,
el Kardo i el Decumanus.
A la fi del segle III es van construir unes
muralles per defensar la ciutat. La ciutat anava creixent i
s’esborrava l’antic traçat romà.
Al segle XIII en temps de Jaume I, el creixement es produïa
a l’exterior de les muralles sobretot a la vora del port.
En aquest període era una ciutat propera i per defensar
la ciutat, Jaume I va fer construir unes noves muralles que
encerclessin els nous nuclis de població.
La ciutat va anar creixent cap a Montjuic
al llarg de la ciutat emmurallada amb la construcció del
barri del Raval, es van construir noves conduccions d’aigua
i la gran claveguera de la Rambla.
Durant el segle XIV, la ciutat va patir una
davallada econòmica i demogràfica que coincideix
amb l’època de les grans epidèmies i la
Pesta Negra. Pere III el Cerimoniós va fer ampliar el
cercle de les muralles però la crisi va alentir el creixement
de la ciutat.
Al 1714 Felip V amb la intenció de
dominar la ciutat davant de possibles rebel·lions, va
fer construir una ciutadella al barri de la Ribera i va fortificar
el castell de Montjuic. La construcció de la Ciutadella
va significar l’enderrocament de les cases del barri
i el trasllat dels seus habitants a un nou barri: la Barceloneta.
A finals del segle XVIII i amb l’arribada
de la indústria a Catalunya, Barcelona va iniciar una
etapa de creixement econòmic i demogràfic. Les
primeres indústries es van instal·lar dins de
les muralles i a principis del segle XIX les fàbriques
i els barris obrers se situen a les poblacions de la rodalia:
Sants, Gràcia, Sant Andreu, fet que va transformar aquests
municipis rurals en autèntics centres industrials.
L’any 1848 les muralles van ser derruïdes
i Barcelona va quedar oberta a l’expansió urbana.
El 1985, en resposta a la problemàtica
urbanística creada a Barcelona després de l’enderrocament
de les muralles, una ordre reial aprovava l’eixample
previst pel Pla Cerdà. El barri de l’Eixample
de planta ortogonal, està travessat en diagonal per
unes vies que es creuen a la plaça de les Glòries
enllaçant el casc antic amb els pobles industrials.
Però el Pla Cerdà original
no és va arribar a construir mai de la manera prevista." |
