En el segle XIX els principals problemes urbans giraven al voltant de la manca de higiene, l’excés d’amuntegament, les dificultats de moviment pels carrers estrets i el deteriorament de nombrosos habitatges ocupats per les classes més desfavorides.

Els fluxos residuals que van aparèixer amb la industrialització, i més tard l’aparició de l’automòbil, van marcar les tendències de la planificació urbanística moderna del creixement de les noves ciutats.

Així, mentre una tendència es basava en la legislació municipal i la projecció d’un traçat uniformador seguint la tradició clàssica de ciutat compacta i contínua (l’Eixample barceloní d’en Cerdà), altres tendències buscaven una vida més tranquil·la i allunyada del centre urbà.

I mentre la primera es va anar compactant més i més respecte al projecte inicial (fins al punt que els espais verds interiors es van convertir en més tallers i més habitatges i els carrers van ser ocupats quasi totalment pels automòbils), l’altra model, basat en la ciutat-jardí i l’especialització funcional, va originar una edificació dispersa, difuminada per tot el territori, que ocupa grans extensions, que condiciona contínuament noves vies de comunicació i nous estils de vida. Aquest model ha escapat fins ara a les normatives planificadores i s’ha emparat de la competència entre els diferents municipis de les corones per tal d’assolir un creixement que els fes més grans i importants.

El resultat de l’expansió d’aquest segon model ha estat la difuminació de les fronteres de la ciutat, el creixement de grans aglomerats suburbans i rururbans, la invasió de camps agrícoles i boscos, el desenvolupament de grans eixos de comunicació que han fragmentat el territori i la imposició d’un nou estil de vida basat en una gran dependència de l’automòbil privat (que es fa imprescindible per a accedir a totes les unitats urbanitzades del territori) i la mobilitat (les noves ciutats funcionals es basen en la zonificació i la separació de les diferents activitats: habitar, comerciar, treballar, distreure’s), creant una ciutat fragmentada socialment i administrativament.

Efectes de la urbanització difusa sobre el territori:

• Disminució de la densitat urbana.
• Extensió i homogeneització de l’ocupació, dels equipaments, de les infraestructures i dels serveis.
• Especialització funcional i segregació social.
• Sortida de les rendes mitjanes del centre urbà: segregació dels habitatges i barris per renda, edats o composició ètnica.
• Estar connectats globalment i desconnectats localment.
• Fragmentació dels espais urbans en gran nombre de nivells i unitats administratives
• Competència per a aconseguir empreses dins la nova fragmentació administrativa pot provocar actuacions que no tinguin repercussions en favor de la comunitat.
• Alt consum de sòl.
• Alta mobilitat i dependència de l’automòbil.
• Costos elevats del manteniment de les xarxes, les prestacions i els serveis.
• Dèficits d’eficiència en una administració cada cop més complexa.
  

Qüestions:

—1. Caracteritzeu l'estil de vida dels nous habitants de la "ciutat difusa" escampada per tot el territori.

—2. Justifiqueu la necessitat de normatives planificadores tant a nivell urbà com a nivell territorial, limitant l'autonomia decisòria en matèria urbanística dels ajuntaments.