Joan Pons. L’auca de la Pepa.

p. 137
"Han posat a Barcelona tan elegant, tan maca!... I estenent els seus ulls per les llunyaries, revistà d'un tomb el Parc, el dipòsit d'aigües, els molts carrers acabats d'obrir, el mercat de ferro de més enllà, les amples vies de la dreta confonent-se amb les veïnes muntanyes (...) apreuà la vàlua dels empedrats, dels nous monuments, de les fonts, dels edificis públics en construcció, del general tragí i de la gentada que hi vivia..."

Narcís Oller. La febre d’or.

p.69
"Era ja innombrable la pobrissalla que en poques setmanes s'havia enriquit. Tothom citava noms obscurs que, enlairats de cop i volta a la categoria de potentats, gastaven ja molt més luxe que la noblesa, l'alta banca i el comerç antics.

Els teatres, sempre plens, estaven enlluernadors. Les quincalleries i ebenisteries anaven en orri per fer lloc al nombre creixent de grans argenteries i magatzems de mobles sumptuaris.

Les confiteries, guanteries, rebosteries i restaurants de luxe es multiplicaven com per encantament.

Creixia el nombre de carruatges particulars, començaven a avalotar carrers i places trocs fogosos com mai no s’havien vist a Barcelona, i , mentre minvava l’edificació en els barris industrials, naixien, a dreta i esquerra, cases llampants, petits hotels i palaus de debò. Un corrent invisible d’or arribava fins a la bossa del jornaler.

El goig resplendia en totes les cares, la gent corria esbojarrada pels carrers i l’alè de benestar que arreu es respirava empenyia el més retingut a gastar i a canviar l’or reunit a còpia de suors i privacions per aquells trossos de paper, gravats a mitges tintes, que el crèdit escampava a carretades.”