Terenci Moix. El dia que va morir Marilyn.

"Aquell 62, la meva generació començava a tenir un rostre (...) I jo volia saber el destí de la meva generació, de la Barcelona que podia néixer a partir del dia que va morir Marilyn." (...)

"Com la de tots els meus companys, que en algún moment terrible de la seva vida van haver de treure cap per un calabós del barri gòtic i deixar que la infantesa s'escapolís, sempre més inebastable." (...)

"Tota la meva generació ha vist dues vegades cada programa de cinema-somni de la nostra ciutat" (...)

"El paisatge ciutadà va començar a ser nostre en un sentit d'assumpció total i voluntària pel que feia a allò que significava, el gran pastitx de temps diversos -com un collage de segles que ens havien precedit només per convertir-se, després, en una identificació del temps amb nosaltres."