Narcís Oller. La febre d’or

p.169
“Llavors, el senyor Foix, tombant-se d’esquena als cotxes que en llarga corrua anaven arribant, buidaven al peu de l’escala i desfilaven per l’esquerra al darrera de la casa, es lliurà a contemplar i elogiar amb grans exclamacions les boniques vistes que d’allí es descobrien.

A l’esquerra, un tros de Barcelona, confosa ja amb sos suburbis, estenent-se al peu de Montjuïc, blanca, nova, immensa com una gran metròpolis. Sos barris de llevant, salpicats d’alteroses xemeneies, es perdien en una boirada de vapor que el sol fonia amb les tintes de la costa, rosses, nacarades, mig velades per una vapor d’or.

Una gran cinta blava, sols interrompuda per la massa roig-verdosa del Montjuïc, faixava de cap a cap l’horitzó, arrossegant son farbalà de blonda per la sinuosa platja on baixaven alegrois a assolellar-se i rabejar-se els blancs poblets de marina.

Veles llatines, arroentades pel sol ponent, flamejaven ací i allà sobre la blavenca grisor dels darrers confins, on es confonien mar i cel. Davant, al peu mateix de l’espectador, Sarrià i les Corts, que amb llurs torratxes i colomars, relliscaven costa avall llançant lluïssors enlluernadores entre apomades arbredes, fins a topar-se amb el caseriu nou de Barcelona, que s’arraulia dessota son orgullós castell.

I a la dreta, els ocrosos barris de ponent, fumant la vegetació del Montjuïc, queixalant la verda catifa del bellíssim pla del Llobregat, que, tot d’una peça, amb sos masos i vilatges escampats per aquell fruiterar infinit, s’estenia per un cantó fins al mar i escalava per l’altre les negres boscúries de la serra.

Un cel blau desmaiat, amb llapissades de perla aigualit, harmonitzava aquell conjunt de tons finíssims, que feia espurnejar els ulls d’en Foix i li travava la llengua.”

Las mismas palabras. Luis Goytisolo. 1962.

«La ciudad se extendía rosada y gris, como hecha de cascotes disgregados, imprecisa y turbia bajo la sucia neblina impregnada de sol, entre chimeneas humeantes, fulgor apagado de cristales.

Al fondo, Montjuich, la fábrica de gas, las torres metálicas del puerto lanzándose ennegrecidas, mar y cielo confundidos en un solo resplandor mortecino. Más acá los barrios residenciales, viejas villas rodeadas de jardín, el campanario de algún convento y, ya sobre los descampados, grandes estructuras de hormigón armado, bloques de viviendas a medio construir.

Luego, campos en barbecho, la carretera y, a partir de ahí, suaves laderas, pequeñas vaguadas con cañas, con almendros y algarrobos.»

La verdad sobre el caso Savolta. Eduardo Mendoza, 1975.

«Si encontrábamos un portal abierto nos introducíamos en el tenebrosa zaguán alumbrándonos con una cerilla y remontábamos las escaleras hasta la azotea desde donde contemplábamos Barcelona a nuestros pies.

Domingo Pajarito de Soto se sentía, y su impresión no andaba desencaminada, el diablo cojuelo de nuestro siglo.

Con su dedo extendido sobre las balaustradas de los terrados señalaba las zonas residenciales, los conglomerados proletarios, los barrios pacíficos y virtuosos de la clase media, comerciantes, tenderos y artesanos.»