Els europeus més proclius a viatjar

D’acord amb la meva experiència, els europeus més proclius a viatjar són els alemanys i els catalans.

El cas dels alemanys és previsible, donat el seu reconegut nivell cultural, la seva capacitat econòmica i el seu elevat contingent demogràfic, però el cas dels catalans és per a mi un misteri, ja que som molt pocs. Malgrat tot, te’ls pots trobar a qualsevol lloc, fins al punt que comentar en català i en veu alta coses compromeses és una temeritat anant pel món: sempre hi ha alguna persona que t’entén.

Som molt pocs, en efecte. El filòsof Ramon Panikkar, fill de mare catalana i pare hindú, sempre explica una divertida i esclaridora anècdota al respecte. Al saber que el seu pare havia nascut a l’Índia, una bona senyora catalana li va dir: “A l’Índia, què curiós!” I Panikkar va replicar: “No senyora, el curiós és que la meva mare nasqués a Catalunya...” Tenia molta raó; a Catalunya només hem nascut quatre gats. Però som quatre gats viatgers, molt ben distribuïts per tot el món.

Vaig fer la meva observació rècord al respecte un cop a Ushuaia, que és el lloc més allunyat de qualsevol altre indret, una ciutat perduda a l’extrem meridional del món habitat, en la remota “Terra del Foc”.

Allà estava jo sopant tranquil·lament a Tante Elvira, un petit restaurant especialitzat en marisc, sobre tot per la famosa “centolla” del canal del Beagle (jo dirigia aquells dies un seminari sobre la gestió dels recursos naturals). El cas és que Tante Elvira té només vuit taules, només vuit petites taules en quatre de les quals aquella nit vaig escoltar parlar català: un escàndol.

Ramon Folch. La dèria de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg. Barcelona 2000. Ed. Planeta