El país amb el "des" al davant

En Joanet Rodamón era un gran viatger. Viatja que viatjaràs, va anar a parar al país amb el des al davant.
-Però quina mena de país és aquest? -va preguntar a un home que prenia la fresca sota un arbre.
L 'home, per tota resposta, va treure's de la butxaca una navalla i la hi va ensenyar ben oberta al palmell de la mà.
-Veu això?
-És una navalla.
-Ja l'ha espifiada. Això és una "desnavalla", és a dir una navalla amb el des al davant. Serveix per a fer créixer els llapis- :; quan s'han gastat, i a les escoles és molt útil.
-Magnífic -va dir en Joanet-. I què més? -També tenim el "despenja-robes". -Deu voler dir el penja-robes.
-El penja-robes serveix de ben poca cosa, si no teniu abrics per a penjar-hi. Aquí no cal penjar res, tot està ja penjat. Al qui li cal un abric, se n'hi va i el despenja. A qui necessita una americana, no li fa falta comprar-la: passa davant el despenja-robes i la despenja. Hi ha un despenja-robes d'estiu i un despenja-robes d'hivern, un per a homes i un per a dones. Així ens estalviem molts diners.
-Una veritable meravella. I què més?
-També tenim la màquina de "desfotografiar", que en comptes de fer fotografies fa caricatures, així riem més. També tenim el "descanó".
-Brrr, quina por!
-I ara! El "descanó" és el contrari del canó i serveix per a desfer les guerres.
-I com funciona?
-És facilíssim, fins un nen el pot fer anar. Si hi ha guerra, toquem la destrompeta, disparem el descanó i ja tenim la guerra desfeta.
Quina meravella, el país amb el des al davant!

Alícia al país de les meravelles

Però aviat es va adonar que estava en un bassal de llàgrimes, les que ella havia deixat anar quan tenia nou peus d'alçada.
«Tant de bo que no hagués plorat tant!» va dir l'Alícia, mentre nedava d'una banda a l'altra intentant trobar la sortida. «Suposo que ara m'ofegaré en les meves pròpies llàgrimes! Això sí que serà estrany. Però, de fet, tot és estrany, avui».
En aquell mateix moment va sentir no gaire lluny un xipolleig a l'aigua, i s'hi va acostar nedant per descobrir què era. Primer va pensar que era una foca o un hipopòtam, però després es va recordar que era molt petita, i aviat va veure que es tractava d'un ratolí que havia relliscat com ella.
«¿Serviria d'alguna cosa, ara» va pensar l'Alícia, «parlar amb aquest ratolí? Tot és tan diferent de sempre, aquí, que no m'estranyaria gaire que el ratolí pogués parlar. De totes maneres, si ho provo, no hi perdré res». l li va parlar així: «Oh ratolí, ¿saps de quina manera puc sortir d'aquest bassal? Estic molt cansada de tant nedar amunt i avall, oh ratolí!» (l' Alícia va pensar que aquesta era la millor manera de parlar a un ratolí. No ho havia fet mai, abans; però es va recordar que, a la Gramàtica llatina del seu germà, hi havia vist «Un ratolí, d'un ratolí, a (o per a) un ratolí, un ratolí, oh ratolí.») El Ratolí se la va mirar amb gran curiositat, i a ella li va semblar que li feia l'ullet, però no va dir res.
«Potser no m'entén» va pensar l'Alícia; «segur que és un ratolí francès que va arribar a Anglaterra amb Guillem el Conqueridor» (perquè, tot i conèixer tants fets històrics, l'Alícia no tenia una idea gaire clara del temps que feia que les coses havien passat). De manera que va tornar a començar: «Oil est machatte?», que era la primera frase del seu llibre de francès. De cop i volta, el ratolí va sortir de l'aigua amb un salt, i semblava com si tot ell tremolés de terror. «Ai, perdona'm» va exclamar l'Alícia de seguida, per por d'haver ferit els sentiments del pobre animal. «Me n 'havia ben oblidat que no t'agraden els gats».
«¿Que no m'agraden els gats?» va exclamar el Ratolí amb una veu d'espinguet i plena de passió. «¿T'agradarien els gats, si tu fossis de mi?»

Viatges de Gulliver

I va baixar del cadafal i va manar que m'apliquessin diverses escales als costats, per les quals van pujar més d'un centenar d'aquells habitants, i van fer camí cap a la meva boca; carregats amb cistells plens de menjar, que havien estat proveïts i tramesos allí per les ordres del rei, tot just va comprendre el que li demanava. Vaig observar que hi havia carn de diversos animals; però no podia distingir-los pel tast. Hi havia espatlles, cuixes i lloms, de la figura que tenen els de moltó, i molt ben adobats, però més petits que les ales d'una alosa. Jo me'n menjava dos o tres de cada mossada, i vaig empassar-me d'un cop tres pans de la grossor de bales de mosquet. Ells m'anaven proveint tan de pressa com podien, fent mil senyals de meravella i esbalaïment de la meva grandària i del meu apetit. Després vaig fer gest que em calia beure. Pel que havia menjat, van pensar que una petita quantitat no em bastaria; i com que era una gent molt enginyosa, van arriar amb gran traça un de llurs bocois més capaços, el qual van dur rodolant fins a la meva mà, i després li feren saltar el disc superior. Vaig beure-me'l d'una glopada -cosa que podia fer ben bé, perquè no contenia ni mitja pinta de vi-, el qual tenia un gust semblant al claret de Borgonya, però molt més agradable. Van portar-me un altre bocoi, que vaig beure'm de la mateixa manera, i vaig fer senyals de voler-ne més; però ja no en tenien per a donar-me. Quan vaig acabar, van fer aclamacions de joia, i van ballar damunt del meu pit, repetint diverses vegades, com havien fet abans, «Hekinah degui».

Geografia fabulosa

El país dels antípodes
Hom en deia que tenien les cames al cap, vuit dits al peu i que per caminar s'havien de posar de cap per avall. La seva posició estàtica era l'asseguda i aleshores tenien les cames enlaire, en direcció al cel; només es capgiraven per caminar.

El país de les amazones
Era governat exclusivament per dones; no admetien els homes en aquella mena de república. Només eren acollits una vegada a l'any, i això per als efectes reproductius.

El país dels endevinetes
Eren endevinetes de naixement; per les manifestacions més subtils, més materials i més diverses sabien endevinar l'avenir pel cant i el vol dels ocells, la baralla entre les feres... Tenien el do de percebre el pas de la gent...
Aquesta mena de gent tan singular era molt estimada per la justícia, que se'n servia per descobrir criminals i delinqüents.

La terra del Dorado
Hi ha la creença popular que en aquella terra de meravella tots els elements i productes naturals, fins i tot la gent, són d'or lluent. Terra, pedres, arbres, aigües, tot és d'or.

La terra de Xauxa
Hom conta de Xauxa que els arbres produeixen tota mena de menjars cuits que ni cal collir perquè tots sols cauen (...) Els diners no hi són coneguts. Hi ha rius i rieres cabalosos per on llisquen les begudes més exquisides. El vici hi és tolerat i ben vist. Una sola llei regeix, amb l'únic article d'empresonar el qui vulgui exercir el treball: la vagància hi és obligatòria.