Les consecucions de la iniquitat

El turisme cultural arrenca d’una sagnant paradoxa, perquè és el creixent increment dels nivells d’equitat social el què fa possible l’accés de les masses riques a les prèvies consecucions de la iniquitat, és a dir, a les zones més o menys verges a costa d’haver-se vist privades del desenvolupament econòmic, o bé als grans museus fruit de la rapinya colonial. Les gents que s’apiloten en el Louvre de Paris, en el British Museum de Londres o en els museus arqueològics berlinesos, allò que en realitat visiten és el fruit de dotzenes de robatoris descarats perpetrats a punta de baioneta o a base de suborns, aquesta és la veritat.

El turisme cultural furga en les iniquitats pretèrites.

Succeeix que la felicitat de les persones no deixa restes visibles, mentre que les obres admirables solen ser fruit dels esforços i destreses de moltes persones explotades a causa de la passió artística d’unes altres.

Detestem els nobles de “l’ancien régime”, però fem cues davant dels seus palaus i museus; amb les pobres bones gents que estimulen la nostra solidaritat i simpatia no mantindríem ni mitja hora de penosa conversa.

El turista cultural es debat entre els objectes valuosos i els sentiments elevats, entre la solidaritat antropològica i la curiositat etnogràfica. Pateix la mateixa contradicció que l’enciclopedista il·lustrat, ja que forma part dels rics, o almenys dels acomodats, però desitja defensar al “poble”.

Ramon Folch. La dèria de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg. Barcelona 2000. Ed. Planeta