El Neolític fou la captura del Sol pels humans. La invenció de l'agricultura i de la ramaderia comportaren la captura de l'energia solar a través de l'activitat agropecuària: un conreu és una resclosa solar, un ramat, una turbina.

Aquesta estratègia perdura, a Occident, fins al segle XVIII, aproximadament, quan es passa de transferir energia cultivada a extreure energia fòssil. El carbó, i després el petroli, permeteren de canviar la màquina pel motor.

La màquina és neolítica i s'explica en termes de física clàssica; Isaac Newton esgotà el tema i segurament també l'ordre neolític. En canvi, el motor exigeix explicacions termodinàmiques, i per això és Sadi Carnot el físic de l'era industrial.

El motor funciona amb foc -aquells motors-, és a dir, amb petroli o amb carbó. La revolució industrial, energèticament parlant, és la captura de l'energia fòssil i el triomf del motor sobre la màquina, la victòria de Carnot sobre Newton.

També suposa la derrota de l'ordre provisionalment sostenible aleshores imperant. La industrialització fa més estricta la matriu, perquè en dificulta les externalitzacions: els recursos s'enrareixen, les deixalles sobreïxen. Amb el temps, les coses es complicaren més perquè alguns dels recursos, sobretot els energètics, s'extragueren de fonts fins aleshores indomades (energia nuclear, per exemple) i perquè les síntesis químiques generaren productes residuals insòlits i indigeribles. Així que la sostenibilitat de l'ordre neolític acabà no resultant traslladable a l'ordre industrial, i encara menys a l'ordre postindustrial contemporani. Ningú no pot defugir les lleis de la termodinàmica.

L'inicial holisme del pensament científic, d'altra banda, ha estat desplaçat per un reduccionisme sectorialista que impedeix la comprensió de la realitat global. La màquina tecnològica es comporta com un androide descontrolat que fa bona la ficció literària dels robots imaginats durant la dècada del 1950. És tota la parafernàlia tecnològica d' aquesta mal anomenada societat de la informació -rarament passa de l'interès per la dada- que ha esdevingut el robot desfermat. La famosa idea del pensament únic, és a dir, de l'absència de quasi tota forma de pensament, és una altra manera de descriure aquesta mateixa realitat. En l'actual context, la ciència tendeix a saber sense pensar, de manera que genera coneixement, però, molt sovint, no pas saviesa (o cultura, si es prefereix).

Tot plegat, amb un Newton dissolt en la història, un Carnot superat pel silici, invalida la matriu general de referència. El Neolític durà fins a Newton (uns quants mil·lennis) i la civilització industrial ha explotat la termodinàmica (un parell de segles). Foren sostenibles en la seva matriu.

La matriu post-industrial és una altra, però. És per això que aquesta realitat es va tornant insostenible.

R. Folch i J.M. Camarassa
Biosfera, volum 11