|
En el transcurs del període educatiu acabareu
realitzant forces sortides, viatges i intercanvis, i l’elecció del
destí escollit, especialment en els viatges de fi de curs,
es converteix sovint en un tema de discussió i polèmica
degut a la diversitat d’expectatives que es generen.
Aquesta circumstància s’anirà repetint
posteriorment en els successius viatges que es planificaran al
llarg de la vida adulta.
Viatjar és desplaçar-se per veure
allò que es té la necessitat de conèixer,
però hi poden haver moltes altres motivacions, des del plaer
de fer coses diferents fins el prestigi social que s’obté comentant
i explicant el viatge i els seus fotogrames.
De fet, moltes dicotomies expressen les diverses
finalitats dels viatges: cultural o festiu; ciutat o medi natural;
organitzat o improvisat; intensiu o de relaxació; muntanya
o platja; Europa o Àfrica; Nord o Sud; real o imaginari;
voluntari o obligat; de conquesta o de fugida; obrir camins o seguir
l’itinerari marcat; escapada o retorn; en cotxe o en tren;
en vaixell o en avió; a peu o en bicicleta; a Santiago o
a la Meca; 1 setmana o 80 dies; al centre de la terra o a la lluna;
ser viatger o fer de turista; ...
Però què mou la gent a viatjar més
enllà del plaer de conèixer i dels gustos personals?
Forma part d’un comportament instintiu?
Alhora vivim en un moment històric en què se’ns
fa evident que ens trobem en un entorn global, però en un
planeta finit, tancat i petit. Algunes fronteres desapareixen i
quasi tot viatja, des de les malalties a les persones, passant
per les mercaderies i el capital.
En aquestes condicions esclaten noves pugnes entre
la identitat de les diferents cultures i la globalització.
Com s’ha d’organitzar la convivència amb tanta
gent diferent, amb les idees i interessos a vegades contraposats,
amb unes cultures, unes llengües i unes creences tan diverses?
Aquells que han viatjat potser ho tenen més fàcil per trobar
algunes respostes.
|
