'Tenim dues generacions per canviar el món'
16/03/2003 Revista digital "Sostenible"
Entrevista realitzada per Oriol Lladó.

Gary Gardner és el director de recerca de Worldwatch Institute, una organització de gran prestigi internacional dedicada a l'anàlisi de temes ambientals i de recursos. Aquest llicenciat en ciències polítiques i administració pública, interessat en el fenomen de les religions, ha dirigit l'edició 2003 de l'Estat del Món, que es va presentar dimarts, 11 de març, a Barcelona. El Worldwatch Institute edita anualment aquest llibre, que publica en català el Centre Unesco de Catalunya, i que resumeix, aportant tantes dades com reflexions, quin és l'estat del planeta. Gardner, un home de pulcra afabilitat, fa l'entrevista en un castellà quasi perfecte. En acabar la xerrada, em confessa que "Barcelona, és com Califòrnia però amb cultura".

No n'estem molt satisfets, ja que no hi va haver resultats molt concrets. Per contra, però, cal dir que sí que hi va haver una major implicació del sector civil. Més de 40.000 persones van participar en les conferències, trobades... i en alguns casos fins i tot en les negociacions. Això és un gran senyal. Aviat veurem més iniciatives d'aquest sector.

Les empreses pensen en els seus interessos, està clar. Però voldria subratllar que n'hi ha un nombre creixent que veuen com alguns d'aquests interessos coincideixen amb la preservació del medi. Veiem, així doncs, els exemples d'empreses que cada vegada són més verdes. Són majoria? No, i ho vam veure a Johannesburg, on, per entendre'ns, moltes de les presents van anar a la cimera per parar el progrés.

Jo voldria que els governs tinguessin més responsabilitats, però hem de jugar amb les cartes que tenim. I el que tenim és una situació on els Estats Units tenen un paper molt fort i el que vol veure i garantir és que moltes iniciatives surtin del sector privat. Però per una altra banda, no ens ha de fer por treballar amb això perquè hi ha possibilitats de fer coses bones en aquesta línia. Moltes de les solucions que ara estem impulsant al problema del desenvolupament no sostenible ja estan més o menys madures i cal aprofitar-ho.

I tant, i és que creix més del 30% a l'any! Finalment, ara es veu que és viable, que no és un experiment. Això funciona, en definitiva, i les companyies comencen a mirar-ho amb interès. És una bona oportunitat. Podem treballar més amb algunes companyies, perquè les tecnologies i les pràctiques són ja més concretes. Aquí és on podem trobar un bon camp per córrer i el sistema de partenariat pot ser una bona eina.

Però jo penso indica la maduresa del tema. No estem dient, en termes absoluts, electricitat generada a partir de combustibles fòssils contra electricitat eòlica. Plantegem la discussió d'una altra manera. Quin tipus d'eòlica i a on posarem els molins? Aquesta discussió no la podem obviar. És, per a mi, un pas endavant. És com un senyal de salut dels moviments ciutadans.

Cada vegada hi ha més poblacions que viuen a les ciutats. No les podem oblidar. Allà hi ha bona part dels problemes, tot i que també tenen bona part del potencial del món. Cal prendre'n nota. En països com el Brasil, a Couritiba, per exemple, que han tingut moltíssima imaginació. Tenen un sistema de transport molt intel·ligent, tenen l'equivalent a un sistema de metro, però a un cost molt menor. Hem de pensar en els problemes com un conjunt. Ens fa falta creativitat, a les ciutats i arreu.

La revolució impossible ja està passant, aquest ha estat un dels lemes del llibre d'aquest any. Veiem uns elements de progrés ben marcats, en el camp de l'energia, en el transport, en l'agricultura biològica i en l'ús dels materials, i aquests són quatre camps molt importants per a qualsevol economia. Hi veiem progrés i no són experiments. Tenim les totxanes per anar construint la nova civilització. És una qüestió d'anar multiplicant.

És important dir que quasi totes les tendències (desforestació, canvi climàtic, aigua... quasi totes) han empitjorat. Aquest canvi l'hem d'impulsar en dues generacions o potser ja no hi haurà res a fer.

Considero que l'actual administració Bush és una aberració. Hi ha un moviment de moltes societats cap a un món sostenible, però tenim un govern molt reaccionari que intenta, efectivament, agafar-se al que pot. El que passa és que tenen poder. Molt de poder.

La pregunta hauria de ser, més aviat, què passarà si la guanyen fàcilment. Doncs bé, això voldrà dir petroli barat i per tant... oblidem-nos del tractat de Kyoto!

En el camp del canvi climàtic... el govern federal està en contra de fer qualsevol cosa, però els estats ja estan actuant. Califòrnia, per exemple, té les seves iniciatives, i són prou interessants. Hi ha manifestacions contra la guerra arreu del país, és clar, també. Voldria dir-li, però, que Europa està fent un gran servei a la humanitat i també als EUA, en oposar una alternativa a un poder que ja no té molts oponents. Recordem que el poder corromp, però el poder absolut corromp absolutament. El que necessita els EUA és un contrapès. Europa, malgrat el paper de certs països, està fent aquesta feina.

Ho podem enfocar dient que calen millors petroliers, que cal que estiguin més ben dissenyats... No diré que no, però em sembla que cal que anem més enllà. El que ens hem de preguntar és si volem una economia que depengui tant dels combustibles fòssils. És important assenyalar que en aquesta guerra pretenem gastar 200.000 milions de dòlars i en el capítol de l'energia cada any, cada any gastem 200.000 milions de dòlars en noves infraestructures energètiques. Aquests diners que ens costarà la guerra els podríem gastar en investigar en energies renovable. Així tindríem un món més sa i estalviaríem pressions d'anar buscant petroli arreu. Cal veure les coses en un marc més ampli.

Qui se'n beneficiarà? Seran els que hi tenen interessos econòmics? S'ha tingut en compte el medi? No conec el cas, però penso que abans que un transvasament, que provoca grans problemes ambientals i socials, cal incidir en la utilització eficient dels recursos propis.

Vivim en una època molt interessant. Podem parlar d'aquests problemes a nivell mundial i abans no ho fèiem així. Ara ens adonem que la terra és molt petita, que la família humana és realment una família. Intentem veure el món com un tot i intentar no mirar-nos el melic.

Ho veig de forma molt positiva. Tenim un president que té uns principis de solidaritat que fa temps, moltes dècades, que no vèiem. El fet que hagi dit que tots els brasilers menjaran almenys tres cops al dia, és un objectiu rotund i sorprenent. Com és que havíem deixat de pensar en el més obvi? Ens ha recordat que això és una responsabilitat dels governs i és en aquesta clau que cal entendre la seva decisió de cancel•lar despesa militar. Aquest tipus de pensament clar amb prioritats també molt clares és refrescant per a mi.

Ja tenim els senyals de progrés (millora tecnològica en el sector de les energies renovables, extensió de l'agricultura biològica, etc), el que ens falta ara és una pressió gran de la societat per multiplicar aquelles totxanes que dèiem abans i començar a bastir una civilització sostenible. Per aconseguir això, el sector civil és clau i dins d'aquest sector, l'església és molt influent en moltes societats. Si tinguéssim les tradicions religioses com a aliats seria un gran avenç. Això és per una banda. Per l'altra, sabem que els ecologistes poques vegades han apel•lat al sentiment, al discurs emocional, espiritual i la religió pot ajudar en això. No lluitarem per salvar per allò que no estimem, així ho ha dit un biòleg de Harvard, Stephen Jay Gould, i això és el que hem d'aprendre i recordar. Hem d'estimar la natura. Les tradicions religioses ens poden ajudar a recordar-ho