Ajudar el Sud canviant el Nord
El Sud vist pel Nord. Una vegada, el mestre d'una escola per a nens rics va demanar als seus alumnes una redacció sobre la pobresa. Una de les criatures es va expressar en termes extrems: exposà l'imaginari cas d'una família tan summament pobra, que el majordom portava la lliurea ratada, la cuinera no duia ni còfia, i el xofer circulava sense uniforme. Per a aquest infant instal·lat en l'opulència, la màxima indigència concebible es reduïa a la precarietat de la indumentària del servei. Què vol dir ser pobre, per a segons qui? A la primeria dels anys vuitanta, vaig organitzar una operació d'ajuda sanitària al Txad, en plena guerra civil (compartida, per cert, amb una aleshores novella i quasi desconeguda organització francesa anomenada Médecins sans Frontières...). Davant del panorama desolador de l'hospital bombardejat, sense llum ni aigua, de què ens vam fer càrrec a N'Djamena, decidírem, com a primera providència, apedaçar uns quants llits rovellats de la vella sanitat francesa i obtenir, a preu d'or, llençols provinents del Camerun. Al cap de pocs dies, els llits s'estintolaven contra les parets, mentre els malalts jeien a terra sobre les seves estores de tota la vida i els llençols servien com a funda per a les bicicletes. Què és realment prioritari en cada cas? En efecte, què entenem per pobresa i quines són les autèntiques prioritats? Per als rectors de l'activitat sòcio-econòmica occidental, la prioritat de les prioritats durant els darrers decennis ha estat el creixement (que en la seva escala semàntica significa l'augment de la facturació), mentre que la pobresa venia a ser la mala collita dels que s'ho muntaven malament. Això és una grolleria, és clar, de manera que amplis sectors il·lustrats del nostre món industrialitzat han anat difonent altres concepcions de l'activitat econòmica i del model de desenvolupament, però ho han fet, com era esperable, a partir del seu context i emprant la seva forma d'analitzar la realitat. Vull dir que, contra els que afavorien els conflictes bèl·lics o se'n beneficiaven, per exemple, hi ha hagut i hi ha els que restauren l'activitat hospitalària txadiana. Però comprant llençols. O dotant de còfia les infermeres. Malament rai. El 1956, a Bandung, va néixer el Tercer Món. Eren els no alineats, o sigui els tercers en discòrdia. No volien junyir-se a la primera opció, la del món capitalista, ni tampoc a la segona, la del comunisme leninista. Ells estaven per una tercera via, i d'aquí el nom amb què aviat foren reconeguts: el món tercer, el Tercer Món. Un món de països pobres, la majoria dels quals estrenava independència, i per això mateix, no desitjava servituds: no volien canviar d'amo, sinó deixar de tenir-ne. Tenien poc a perdre, de manera que els esqueia de ser agosarats. Tercer Món: els més nous, els més pobres, els més lliures. Això, aleshores. Quaranta anys després, ja no són nous, ja no són lliures, encara són pobres. Així sí que tenien a perdre, i molt: la joventut, la llibertat. Han conservat l'única cosa que no calia: mantenen intacta la pobresa, o fins l'han perfeccionada. Quin és el Sud que veiem des del Nord? Enhorabona si us en sentiu solidaris i feu el gest d'acostar-vos-hi. Per dir-los què, però? Si només teniu diners, podreu ajudar-los poc: en aquest cas, descobrireu que, malgrat tot, potser disposen d'un patrimoni superior al vostre. Ajudeu el Sud canviant el Nord. Ramon Folch. |
|
—1. EL RESUM
—2. Redacteu una valoració crítica de l'última frase del text "Quin és el Sud que veiem des del Nord?..."
|
