(...)en les societats humanes avançades hi ha individus, i grups, que es rebel·len contra el reglament vigent, i en denuncien els errors i les injustícies.

Aquesta crítica es pot fer des d'un judici o un sentiment favorable a l'evolució humana o des d'un judici o un sentiment desfavorable. Alguns arriben a identificar el reglament social amb el mal, i la natura amb un bé perdut i desitjable. Els graus de naturofília són, evidentment, diversos. Si qualsevol actitud personal mereix respecte, l'ideal de vida de la re-naturalització de l'home està condemnat al fracàs.

L'espècie humana no anirà mai per aquest camí, no tornarà enrera. No tan sols els europeus desenvolupats no voldran renunciar a la tecno-societat, sinó que serà imparable la voluntat d'entrar-hi per part dels pobles africans, asiàtics o americans que encara en són al marge. Si aquesta tecno-societat, que ja té delegacions universals, presenta inconvenients -i en presenta-, l'espècie humana actuarà per a corregir-los. En defensa pròpia.

La lluita contra la contaminació de l'aire urbà, de les aigües, de tot allò que li resulta advers, és la base de l'ecologisme humano-cèntric. En aquesta via es progressarà, més ben dit, és l'única via possible de progrés.

Perquè l'espècie -cap espècie- no s'automutila allò que la diferencia de les altres. L'espècie humana no es farà rural ni pre-tècnica. Ja ha passat per aquesta fase i ha estat incapaç d'aturar-s'hi. En els seus gens no hi ha inscrit l'immobilisme ni el retrocés, sinó la fatalitat d'explorar successives possibilitats.

Aquest procés indeturable de l'espècie és compatible amb l'existència d'individus retrovisors, és a dir, que fixen la seva admiració i la seva enyorança en els paisatges que han quedat enrera. L'autocrítica a determinats aspectes de l'evolució de l'espècie és útil; la condemna de l'evolució, a més de ser inútil, suposa que les emocions personals dominen sobre reflexions de més abast.

El «naturalisme» -recuperació màxima de la vida «natural», renunciant al progrés de l'artificialitat, o estroncant-lo- em sembla una ideologia que no es pot encarnar en cap acció pràctica i transformadora de la realitat. Em sembla, per dir-ho així, una ideologia «selecta» i poc agradable pel que té de suposada superíoritat moral.

La natura, és adir, allò que hi ha al nostre voltant i no ha estat creat per l'home -que és l'accepció habitual del mot encara que no sigui exacta, perquè l'home també és natura- és útil, és bella, desperta sentiments, és el nostre àmbit de referència. Apuntar-se a la natura és reconfortant. És més fàcil apuntar-se a la natura que a la lectura, l'art, el voluntariat social. En cada u de nosaltres encara hi sol haver una dosi més gran del llarg «passat natural» que del «futur cultural i social» que l'espècie ha començat a fabricar no fa gaire.

Cal reconèixer que l'opció naturalista pot ser engrescadora, però de l'engrescament a l'obsessió hi ha un pas que és aconsellable d'evitar. Rentar-se és bo, però els psiquiatres coneixen quina patologia s'amaga darrera la preocupació constant per la netedat del cos. Estimar la natura és un signe de sensibilitat, però creure que la natura és el paradís perdut de l'espècie humana, i que només el retorn a la natura ens salvarà, expressa una pertorbació de la pròpia consciència d'identitat.

Afortunadament, els casos de naturalisme autèntic són molt pocs, i els pocs que el defensen com a doctrina no la practiquen com a fidels. I si algú, en general temporalment, decideix dur una existència primitiva i aïllada, ho podrà fer gràcies a que la resta de la societat no abdica de l'evolució aconseguida, i li ofereix els aliments, el vestuari, les medicines, les comunicacions que li calen; i sobretot, quan abandoni el seu intent de re-naturalització, quan torni a reunir-se amb la seva espècie, la societat l'acollirà i li reconeixerà la seva condició humana.

El fet positiu és que la immensa majoria de la societat, quan parla de l'ideal de la natura, l'entén com un ideal adequadament dosificat a la mesura de les necessitats de l'espècie. La natura té l'atractiu literari, plàstic i emotiu del mite, és a dir, d'una realitat que «es contraposa a una formulació enraonada i que expressa conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses».

Davant de la filosofia, la cosmovisió o la religió «naturalista» que enfronta l 'home amb la natura, com si l'home en fos una pertorbació, em sembla menys mític i més enraonat observar que l'espècie humana és la fase avançada de la natura. La més avançada, per ara; en el futur el desenvolupament pot continuar, o recomençar, a través d'altres éssers vivents. I a aquesta fase avançada no s'hi ha arribat per una evolució conformista de l'espècie amb la natura, sinó per una evolució artificialista, de superació del marc de les limitacions naturals que fins ara afecten les altres espècies vivents.

Josep Mª Espinàs. L’ecologisme és un egoisme. Barcelona. Edicions la campana, 1993

Qüestions:

—1. EL RESUM

• Llegiu detingudament el text “L’ecologisme és un egoisme ”
• Elaboreu un resum (200 paraules aproximadament)

—2. Redacteu una valoració crítica de l'última frase del text "Davant de la filosofia..."