«Posi alguna cosa ecològica en la seva vida»

L'ecologisme, tal com avui es presenta, és una manifestació temporal de l'egoisme permanent de l'espècie humana. I és bastant raonable pronosticar a aquesta fase un èxit relatiu i de relativament curta durada.

Que l'ecologisme té un determinat èxit és innegable, i és igualment evident que ha introduït en algunes societats -i no és casual que siguin les societats més benestants- una preocupació per les relacions dels humans amb el seu entorn. Entre els adeptes a l'ecologisme hi ha els racionals, que naturalment són moderats i relativistes, i els qui, amb menys reflexió i potser amb l'antecedent d'uns ideals que ara ja els són insatisfactoris, necessiten trobar alguna missió.

Són els qui han convertit l'ecologisme en moda, i la indústria, és clar, ho ha aprofitat. La quantitat de productes que ja hi ha al mercat amb l'etiqueta de «producte ecològic» és considerable, i s'abusa d'aquest mot-ganxo sense cap respecte. És possible que la vulgarització, sense cap rigor, del concepte «ecològic» acabi destruint-lo.

D'altra banda, l'ecologisme usual comença a ser digerit socialment; com un ingredient que fa bonic i acredita la sensibilitat. «Posi alguna cosa ecològica en la seva vida». I certament, identificar-se com a ecologista és fàcil i gratificant. Però és una adhesió que no va més enllà de la superfície propagandística del tema.

Jo penso que l'èxit de l'ecologisme serà parcial perquè no obtindrà l'adhesió profunda i majoritària dels humans -dels humans de tot el planeta-, ja que caldria una ruptura radical amb l'evolució de l'espècie. I aquesta ruptura és improbable perquè no seria una ruptura per fer un salt endavant -que són els que sempre ha fet l'espècie: revolució agrícola, revolució industrial, revolució científica, informàtica, genètica, sinó per atrinxerar-se defensivament.

Un ciutadà occidental pot autolimitar-se per principis ideològics. Jo sóc dels qui ho fan. L'espècie humana, no. És més pensable que l'espècie acabi destruint el seu hàbitat per la seva incontinència tecnològica i demogràfica que no pas que sotmeti restrictivament el seu procés evolutiu a un programa doctrinal.

Una essencial «contra-revolució de l'espècie» és una hipòtesi que no té gaire lògica.

L'homo ecologicus no serà un nou pas en el desenvolupament; l'ecologisme haurà aportat, temporalment, inquietuds noves a l'homo sapiens i haurà aconseguit èxits parcials, o si voleu, modestos pegats. I deia que, a més de ser relatiu, sospito que l'èxit de l'ecologisme serà de curta durada -en la perspectiva dels segles- perquè tal com es planteja avui, insisteixo en aquest «avui», l'ecologisme és una doctrina basada en l'experiència d'una relació espècie humana-planeta molt breu en el temps.

L'impulsa l'egoisme defensiu d'una cultura i unes necessitats que han donat sentit a l'home contemporani. Jo em sento profundament vinculat a aquestes necessitats i a aquesta cultura de la vida sense la qual em costa d'imaginar l'existència humana el dia de demà. És el meu defecte, és el defecte de l'ecologisme. Hem viscut en un àmbit que ens és satisfactori i, sense adonar-nos de la temeritat, pronunciem la sentència: els néts dels nostres néts han de continuar vivint en aquest mateix àmbit -físic, relacional, etc.- i amb la mateixa satisfacció.

Jo també enyoro aquella plaça Ballot d'Argentona, sense urbanitzar, on empaitava llagostes i veia arribar el carro que duia a poc a poc, casa per casa, les barres de gel. I aquell replà del bosc dels afores on, a l'estiu, la meva mare em feia un jersei per a l'hivern, aquell replà que ara és la piscina d'una de les noves torres.

L'ecologisme s'entossudeix a fer jerseis a mida d'uns humans que trigaran molt a néixer.

L'ecologisme hauria de saber que la creixent acceleració de l'evolució humana fa que qualsevol previsió sobre les futures «places Ballot» és inútil, i més que inútil: és forçosament errònia perquè ens falta informació.

Fa ben poc, l'any 1950, ningú no podia imaginar que naixeria la informàtica com a «realitat universal». Ni que revolucionaria el treball i l'oci -que són els nostres trets distintius com a éssers vivents-, que faria possible que individus de l'espècie humana poguessin escapar-se de la Terra i viure-hi mesos i anys en àmbits artificials, que permetria conèixer millor els processos de la natura i que, per tant, l'home hi intervindria amb progressiva eficàcia.

I ara, quan sabem que la informàtica tan recent existeix, i no parem de perfeccionar-la, no podem fixar un límit a les seves possibilitats, i seria encara més pretensiós negar que, per lògica evolutiva i per la creativitat de l'espècie, apareixeran nous i més poderosos artificis transformadors.

Aquesta, penso, és la imparable projecció de la humanitat cap al futur.

Per aquesta raó els plantejaments ecologistes topen sovint amb unes resistències populars que als ecologistes els sorprenen, convençuts com estan que van a favor dels humans. I és que l'espècie humana, en conjunt, té l'instint de l'artificialitat, el convenciment -no li cal racionalitzar-la- que els successius passos endavant en el desenvolupament de l'espècie van sempre pel camí de disminuir la importància de la natura, que era la realitat dominant quan els humans hi va fer acte de presència, i contra la qual es van poder afirmar.

L'ecologisme proclama uns manaments de dimensió moral als quals és fàcil adherir-se, encara que sigui una adhesió acrítica: no embrutar els espais naturals, mantenir l'aire i l'aigua sense contaminació, respectar la vida animal salvatge... És lògic que aquests manaments siguin trobats positius. (...)

El que sorprèn, però, del programa ecologista és que, centrant la seva atenció en el deteriorament de la natura -llista de tots els trastorns concretíssims i visibles en la terra, en l'aigua i en l'aire- no denunciï clarament, en les seves proclames, per què hem arribat a la lamentable situació actual. Totes les informacions que donen només fan referència als símptomes de la malaltia, o a les seves conseqüències.

La causa no apareix mai en les propostes d'actuació ecologista. I la causa del deteriorament de la natura és evident: la superpoblació humana.

L'ecologista vol guarir la natura a base de prohibir determinats sprays o la utilització abusiva de formes de energia contaminants. És com el metge que davant d'un malalt tuberculós aspira a curar-lo fent-li desaparèixer la tos. La infecció només serà vençuda si s'identifica el bacil i se 'l combat fins a destruir-lo.

Els desastres ecològics que denuncien els ecologistes tenen com a origen l'accelerada reproducció de l'espècie humana a escala planetària, i la concentració excessiva en determinades zones. El diagnòstic és clar, i si es vol reinstaurar l'equilibri ecològic perdut, el programa d'actuació realment lògic i eficaç és igualment clar: reduir dràsticament el nombre d'habitants de la terra.

L'ecologisme no es pot permetre aquesta proposta, encara que sigui l'única garantidament terapèutica des del punt de vista de la protecció de la natura. I jo hi estic d'acord, amb els ecologistes: no es pot reduir la població humana del món a la meitat, per tal de descontaminar el planeta.

Entre el respecte a la natura i el respecte a la pròpia espècie, la tria no admet dubtes, i celebro coincidir amb l'ecologisme en aquest principi tan bàsic. L'única diferència és que jo el reconec inequívocament, i no em fa res, al contrari, que algú em digui que defenso egoistament la meva espècie.

I no hi ha res més hàbil, i més eficaç, en aquest món, que defensar els propis interessos amb un gest que expressi altruisme i comuniqui simpatia. L'ecologisme és un gest bonic.

L 'home medieval es quedaria esgarrifat si veiés com viu l'espècie humana al cap d'una dotzena, només, de generacions. Envoltada d'asfalt i ciment, introduint-se en els pulmons aire condicionat, treballant de nit gràcies a milions de minúscules estrelles artificials, substituint els animals-eina del camp per màquines, traslladant-se amb artefactes rapidíssims, fins i tot voladors, rebent instantàniament imatges del que passa en qualsevol punt del planeta... Si l'home medieval hagués imaginat aquest futur, hauria pensat que calia evitar-lo fos com fos per tal d'impedir el suïcidi de l'espècie.

«Tot anirà malament si no va com ara» és una por ancestral que repetidament s'ha demostrat que era injustificada.

L'ecologisme actual té aquest ingredient medieval de desconfiança en la capacitat humana d'auto-crear-se constantment entrant en contradicció amb la seva biològica i potenciant la seva bio-artificialitat.

Els humans d'aquest segle ... estan satisfets de viure ara, com els humans medievals estaven satisfets de viure en el segle XIV. Pensar que hem de preservar el món actual de l'evolució perquè hi puguin viure satisfets els humans del segle XXV és la proposta ecologista.

No em sembla racional. Em sembla molt d'amor al propi present, una passió natural que comparteixo, i disfressar el lícit egoisme amb una generositat envers els nostres successors que no té cap sentit. Perquè els qui ens succeiran en la llarga i cada vegada més innovadora evolució d'aquesta espècie hauran refet, com a nous propietaris temporals, aquesta casa que en diem el planeta.

Una nova casa en la qual nosaltres no hi podríem viure, com ells no podrien viure en la nostra, un món que els semblaria, i seria, anacrònic d'idees, costums i artefactes.

L'ecologisme actual serà estudiat aleshores com un jaciment històric de creences sobre l'espècie humana i la natura. No ens ha de saber greu. La caducitat és característica de les creences, i la renovació de les creences és també un instrument de renovació humana.

Qüestions:

—1. EL RESUM

• Llegiu detingudament el text “Posi alguna cosa ecològica en la seva vida”
• Elaboreu un resum (200 paraules aproximadament)

—2. Redacteu una valoració crítica de l'última frase del text "L'ecologisme actual serà estudiat aleshores com un jaciment històric..."