Què salvar del nostre món?

El doctor Florestan arriba a Nova York convocat a una reunió d'alt nivell i contingut secret. L'endemà, en un saló de les Nacions Unides, Florestan en descobreix el motiu: hi ha un noranta-vuit per cent de probabilitats que el cometa Frazella-Gross topi contra la Terra, i és molt possible que esborri qualsevol traça de vida superior al planeta. Per això, una comissió ha de treballar en el projecte Aguila de Troia, que consisteix a posar en òrbita una estació-refugi en què podrà sobreviure la civilització humana fins que pugui tomar a habitar la Terra.

Aquest és l'argument essencial de "El Legisl·lador", novel·la de Miquel de Palol.

En la comissió biològica...

“La Subcomissió de Biologia s'instal·la, estenen els papers damunt de la taula. Després d'uns minuts d'intercanvi d'apreciacions, Melta diu:

-Imagino, amb les xifres de consum de què disposem, que no serà difícil posar-se d'acord en el criteri de les espècies animals i vegetals que cal endur-se. El càlcul pràctic deixa un marge dins el qual haurem d'encabir d'altres espècies d'utilitat diguem-ne secundària, i fins i tot d'altres que no se’n veu una utilitat a primera vista però que... -remena papers-, amb les informacions a la mà, diria que no ens podem permetre el luxe de no considerar.

-Concretem -diu la Hausbaum-: per més que el model bíblic pugui semblar d'una immediatesa pueril, la idea de perpetuar totes les espècies existents no sembla cap disbarat, tot i que d'entrada topem amb problemes pràctics insalvables: què passa amb les balenes, els taurons, els catxalots, l'ós polar, les aus que necessiten espais dilatats?

-Caldrà fer algun sacrifici -diu Muffat-. La capacitat de les instal·lacions arriba fins als grans felins. El límit són els elefants i els rinoceronts.

Florestan diu:
-Quan es refereix a límit, vol dir...?

-Que cal avaluar pros i contres en relació amb d'altres prioritats. Depèn fins a quin punt són prescindibles els elefants i els rinoceronts, queden fora o dintre. Per descomptat, el precedent bíblic l'hem de veure com una metàfora; amb una parella de cada espècie no anem enlloc"

“Anem a la qüestió més delicada -diu Muffat-.
Què passa amb els bacteris? -hi ha un silenci-. Tal com poden comprovar en el dossier, les opinions científiques diverses, aplicades al cas, es poden resumir en tres grans línies: primera, endur-nos la vida microorgànica estrictament imprescindible pels processos metabòlics dels éssers vius i el seu entorn, una postura extrema que requereix una operació prèvia de desinfecció de tot allò que pugi a l'Aguila de Troia. Segona, també extrema, el contrari, tractar el viatge en termes d'atzar i necessitat, és clar que aleshores comporta carregar una farmàcia tan completa com sigui possible...

-Com si fos una expedició a la selva -diu Florestan-. En qualsevol cas, qui diu la farmàcia diu els elements necessaris per produir-la, cal estudiar què resulta més econòmic i pràctic i ocupa menys espai...

-Està més o menys resolt -diu Muffat-. Hi ha opcions intermèdies; caldria un estudi, segurament no tenim temps de fer-lo, sobre la necessitat de certs virus que tot i ser perniciosos per nosaltres, no hi ha cap raó per descartar la possibilitat que actuïn com a barrera d'altres molt pitjors. Vostès deuen recordar la polèmica sobre la destrucció del virus de la verola; encara avui no s'ha consumat.

-Si ho he entès bé -diu la Hausbaum-, això implica la proposta d'endur-se tots els virus malignes coneguts -riu-. Ens fan més por les bèsties petites que no els elefants!

-Hi ha un altre argument -diu Jonston- a favor d'endur-se la farmàcia sencera: així com sembla segur que l'impacte destruirà les formes de vida superiors, amb les evidències paleontològiques de què disposem hi ha moltes possibilitats que una part important de les formes microorgàniques sobrevisqui. Per tant, convé que els navegants de l'Aguila de Troia no disminueixin la seva immunocapacitat, perquè quan tornin s'hauran d'enfrontar a les formes víriques habituals ara mateix.

Muffat diu:
-Encara pot ser pitjor. Un dels informes, que consta en l'últim apartat del plec, apunta una alta possibilitat que l'impacte i les seves conseqüències indueixin una cadena imprevisible de mutacions, de manera que a la tornada hi hagi un ambient encara més hostil -es fa un silenci-. En qualsevol cas, com que això sí que no ho podem prevenir, el màxim que puc recomanar és d'augmentar el percentatge de químics, biòlegs i genetistes de la tripulació de l'Aguila, i dotar-los del màxim de mitjans i tecnologia.”

En la comissió política...

-(...) Si cal fer una selecció d'un màxim de 2.000 individus, tal com es desprèn de les premisses inicials, és evident que ens endurem els més sans, els més forts, els més intel.ligents i els més joves, i cal veure-ho tal com ho he dit, en positiu, i no en negatiu, com la destrucció dels tolits, els malalts i els vells.

La Bronsky diu:
-No és tan senzill. Les modes existeixen, i per més que fem un esforç d'objectivitat sempre tendirem a escollir els tipus socialment privilegiats, i quan dic socialment no em refereixo només a l'ètnia i a la casta. Tot i honestament no pretendre-ho, escollirem els més guapos, els més forts, els més llestos, triarem aquells que cadascú per la seva formació i posició considera més guapos, més llestos i més forts. El problema és la genètica: què passa amb els caràcters recessius, que poden manifestar-se més endavant.

-No crec que escollim ningú amb la síndrome de Down, per més que formi part de l'essència humana -diu Plumb.

-Certament, i jo estaria en contra que l'escollíssim -diu la Bronsky-. Però tampoc no ens pot guiar la pretensió que d'aquest desastre n'emergeixi el superhome. La síndrome de Down és en els codis genètics, i apareixerà en generacions successives.
A cap dels presents no se'ns acut embarcar 2.000 persones com a únics emissaris de la humanitat cap al futur i no escollir els més sans i els més intel.ligents. Seria un deliri suïcida imperdonable fer el contrari. El problema és el límit entre la salut i tot allò biològicament i socialment objectiu, i què considerem discriminació social, ètnica o fisiològica.

Muffat obre els braços i diu:
-És per decidir això que vostès han estat escollits. Riuen.
-No deu ser difícil trobar en tot el món 2.000 individus amb un historial mèdic sense ni un refredat -diu la Sanssouci-; el problema ve quan tenim un candidat impecable, fort, sa, amb un coeficient mental de pel.lícula de ciència-ficció, el millor expedient acadèmic que una àvia somiaria... i de cop, ep!, què passa aquí, una besàvia va morir boja... Què fem, aquí, senyors?

-Per cert -diu la Bronsky adreçant-se a Muffat-, estem repartint el món, però què passarà amb l'opinió pública quan arribi el moment? Què passarà amb les minories, si no es troben representades?

Florestan desconnecta. Amb un sobresalt desagradable es fa càrrec de la situació per primer cop, s'adona que s'adona de la futilesa de tot i de la situació, del ridícul de la pervivència de les formes burocràtiques. Es pregunta quant de temps trigaran tots plegats a adonarse que tant hi fa decidir blanc com negre, perquè el cel està a punt de caure'ls al damunt.

Torna a la reunió, i els troba ficats en qüestions pràctiques. La Bronsky diu:
-Un 60% de menors de 18 anys, repartits regularment entre els 18 i els 3 anys. Els informes diuen que és poc viable llançar a l'espai criatures més petites. El 28% entre 18 i 30, i el 12% restant entre 30 i 40, amb una certa flexibilitat en el límit superior, en el sentit d'admetre excepcionalment individus fins als 45 anys. (...)

-(...) La franja intermèdia, entre els 18 i els 30 anys, sembla imprescindible dedicar-la a funcions pràctiques, físiques la majoria, de vigilància, mà d'obra, guàrdia i activitats genèricament classificables com a intendència militar, serveis i protecció civil. Qualsevol problema quotidià serà a les seves mans, i això fagocita els dipòsits culturals i científics cap a la franja superior, la dels 30 als 40 anys.

Hi ha un silenci. Florestan diu:
-Ja ho entenc. La memòria històrica i la continuïtat de la comunitat científica es veuen amenaçades. Al cap d'uns anys, el salt generacional es pot traduir en l'arribada al poder d'una societat de descarregadors de moll insensibles al pensament i a l'activitat intel.lectual en general. (...)

-D'alguna manera -diu la Sanssouci- aquest col·lectiu durà el pes de la situació, i cal estudiar-ne bé el caràcter i el de la franja superior per evitar situacions de dominació.
(...)

-Hauríem de resoldre una qüestió prèvia, l'ordenació jeràrquica de l'expedició o, assumim l'expressió, l'estructura de poder que s'hi establirà.

-Al principi -diu Muffat-, s'havia pensat en un estament militar. El comandament en mans d'un General, o d'un Almirall, assistit d'una cúpula reglamentada i jerarquitzada sense escletxes en cas d'incapacitat o mort del Cap, o de qualsevol altra contingència. Però -mira al seu voltant amb un somriure escèptic- potser hi ha altres propostes.

-(...) Ja que es planteja la qüestió militar, n'hi ha d'altres d'igualment determinants. Què passa amb el sistema judicial? L'embarquem sencer a l'Aguila de Troia? Què passa amb el sistema de canvi? l amb el comerç? l la propietat privada i els diners?

Es respira un aire de pessimisme.

(...)