Durant força temps, molts documents seriosos han atribuït a la dona un paternalista i condescendent paper secundari basat en la seva tasca maternal i educadora, tanmateix no gens secundària.

És cert que, a més, les dones són agents ambientals immediats a mig planeta, perquè s'ocupen de l'aigua i de la llenya -encara avui el principal combustible domèstic al Tercer Món- i perquè en llocs com Àfrica produeixen directament el 80% dels aliments disponibles.

Una aproximació femenina al concepte de sostenibilitat representa la feminització del desenvolupament.

Entre la majoria dels primats, la gestió de l'espècie correspon a la femella, mentre que el mascle garanteix la captura dels recursos i una certa seguretat.

En l'actualitat, els humans transfereixen al planeta sencer els seus errors culturals i estratègics. Per això la sostenibilitat exigeix recuperar el sentit de la gestió biològica que és connatural a la condició femenina.

La dona, efectivament, està singularment capacitada per a gestionar la complexitat, que és la principal característica del nou ordre. L’home ha concebut un model reduccionista en el qual la incertesa es confon amb la falsedat i la complexitat amb el desgavell. El seu nord es basa en preteses certeses indemostrades i en alguns principis simples que al final acaben resultant no gaire senzills (cas dels índexs econòmics o de les notes escolars, per exemple).

Ha fracassat el model masculí, que ve a ser una realitat virtual i èpica, i per això la sostenibilitat té molt a veure amb la dona: és la complexitat i la quotidianitat, o sigui la realitat real, portades al poder.

L’imperant model masculí és la fugida endavant permanent, el creixement per a pagar els deutes amb l'ampliació del capital, la recerca perpètua de noves mines explotables.

Tenim una economia de ciclistes, incapaços d'aguantar-se sobre la bicicleta, si no es pedalant sense parar, uns ciclistes inestables que només corrent el risc d'una velocitat excessiva aconsegueixen un equilibri precari i fugaç. Es perd el 60% de l'energia total consumida (baixos rendiments, fuites, malbarataments), però es prefereix encalçar hipotètics “Eldorados” energètics a duplicar en poc temps les disponibilitats simplement aprofitant a fons el que ja es té: la nova font energètica principal pot ser l'eficiència i l'estalvi dels recursos que ja controlem.

L'actual paradigma econòmic col·loca aquest 50% de la humanitat que infanta i puja les criatures i que assegura la logística diària de les llars en els rengles de la població no activa, fet que suposa una incompetència comptable colossal.

Quan s'hagin d'internalitzar els costos de la maternitat i de les feines domèstiques (les facin homes o dones), així com les externalitats ambientals que ara es transfereixen a les generacions futures o es carreguen als països del Tercer Món, es veurà clar fins a quin punt el sistema occidental vigent és d'una considerable grolleria econòmica. També és per això que no resulta sostenible, al capdavall.

Per això serà un component determinant del canvi sostenibilista la conformació, per via educativa, d'una nova actitud acadèmica i social, a més de la necessària recerca de noves solucions tecnològiques. (...)

Ramon Folch i J.M. Camarassa. Biosfera.