Com desenvolupar una consciència ecològica?

En la pel·lícula de Robert Altman “Quintet”, estrenada l’any 1979, després d’un cataclisme nuclear regna a la terra un clima polar en el què deambulen uns pocs supervivents retornats a l’estat salvatge, sense llei, ni ètica, ni solidaritat.

Aquesta representació dels últims supervivents de l’espècie recorda les previsions dels científics i ecologistes que apunten a una catàstrofe ecològica, que vindria no precisament del refredament de la terra sinó dels seu escalfament a causa de l’efecte hivernacle.

La representació dels 2 escenaris comparteix una destrucció irreversible de la natura.

Tot apunta a què l’escalfament de la terra és imputable a l’home per la seva mala gestió dels recursos naturals degut a un desenvolupament industrial i tecnològic mal dirigit i ineficient.

Els problemes ambientals no poden ser resolts pels físics, enginyers i altres representants de les ciències. La degradació ecològica pel comportament humà podria ser atenuada per l’adopció de noves tecnologies, pels canvis de comportament de milions d’individus i per la pressió que aquests poden exercir sobre gestors, industrials i legisladors.

Però, per què els ciutadans no se senten implicats pels problemes ambientals? Com es pot fer per tal que els ciutadans desitgin implicar-se i participar en el destí de la terra?

Els científics no es posen d’acord sobre l’escalfament de la terra ni les seves causes, però sembla evident que cal actuar preventivament abans de que sigui massa tard.

Les recerques en psicologia han demostrat que els individus no canvien el seu comportament per un cop de vareta màgica o perquè se’ls expliqui que allò que fan és perillós.

Una sèrie d’experiments psicològics demostren que individus que reben informacions científiques convincents, per exemple sobre els danys provocats pel tabac sobre la pròpia salut, no són suficients per canviar el comportament nociu. Igualment, informacions científiques facilitades per tal de conduir als ciutadans a l’estalvi i millora de l’eficiència energètica en les seves llars o facilitar el reciclatge de residus, no són suficients per canviar els comportaments.

Nombroses observacions fetes al voltant del risc nuclear o ambiental mostren que els ciutadans tenen tendència a minimitzar el pes de les informacions rebudes i a despreciar arguments ben fonamentats.

Davant d’informacions que evoquen només probabilitats elevades de risc, senzillament no se senten personalment implicats, com si el risc només afectés els altres. Un individu no se sent implicat si el risc no és extremadament perceptible (i menys si el risc només amenaça generacions futures).

I no és pas el risc allò que és refusat, com demostren algunes recerques experimentals en el camp de la psicologia en què es posen diferents individus en situacions experimentals simulades:

Han d’escollir entre una solució que implica grans riscos però amb un resultat incert que pot ser molt positiu (per exemple, patir una operació quirúrgica difícil posant en risc la vida, amb l’esperança d’una possible curació sense recaigudes) i una solució sense risc, amb un resultat cert però menys atractiu (el pacient no posa en risc la seva vida però la curació el deixa disminuït per sempre).

Els resultats d’aquests experiments mostren que els individus decideixen en favor del risc.

Quan es desitja que els individus abandonin o modifiquin un determinat tipus de comportament és important no limitar-se a les informacions negatives: la presència d’alternatives creïbles i satisfactòries fa créixer considerablement les possibilitats d’erradicar o modificar aquestes conductes.

Si es volen modificar comportaments, el camí entre “tenir raó” i “ser escoltat i seguit” és molt complex. Saber és una cosa i convèncer n’és un altra.

Després de molts anys es pot constatar que una part important de la població se sent implicada quan baixa la seva qualitat de vida (contaminació de l’aire i aigua propers, el soroll, la brutícia al carrer, la densitat del trànsit, etc.) Els avenços tecnològics, pensats per a alliberar l’home dels imprevistos i la incertesa de la natura, són considerats un “peatge” molt alt quan comporten externalitats que disminueixen la qualitat de vida.

La relació entre confort i molèsties és ara analitzada més a fons per tal de trobar equilibris, preferint-se uns beneficis tecnològics més limitats però sense externalitats negatives (el cas de la no utilització de vehicles privats en dies alternatius en algunes ciutats o la tria de residus urbans des de l’origen en són alguns exemples coneguts).

La sensibilització ambiental ha esta forta després de catàstrofes ecològiques (accidents nuclears, vessaments tòxics, naufragis de petrolers, incendis forestals, explosions de factories industrials, etc.). També els consumidors reaccionen davant d’aliments artificials i tòxics, buscant productes naturals i boicotejant productes sospitosos. Les accions de control són possibles en la mesura que els culpables són identificats: un aliment, una beguda, una empresa,...

Els canvis globals, com l’escalfament de la terra, la destrucció de boscos, les pluges àcides o la mala gestió dels recursos naturals són d’una complexitat major.

Aquests canvis són perjudicials per a tots els ciutadans, fins i tot per a aquells que no en tenen cap responsabilitat. Alhora els científics no es posen d’acord ni sobre les causes ni sobre els calendaris ni sobre les conseqüències per a la vida en el nostre planeta.

L’acció no es pot limitar doncs a renunciar al vehicle privat un de cada dos dies o a consumir articles alimentaris naturals.

Caldrà que els individus canviïn radicalment la seva relació amb el medi, canviïn els seus comportaments i exerceixin pressió perquè aquests canvis siguin adoptats per tots els països.

Tres factors influeixen en els comportaments ambientals dels individus:

• Les característiques del problema ambiental (conseqüències a curt i llarg termini, temporals o durables, reversibles o irreversibles,...)
• El perfil individual dels ciutadans (valors, coneixements, sexe, personalitat altruista o egoista, etc.)
• Context cultural (política ambiental, paper dels mitjans de comunicació,...)

Si es coneixen exhaustivament tots aquests factors en una societat, es pot actuar en la direcció de crear condicions òptimes per a desencadenar conductes de protecció del medi ambient.

Molts individus estan ben informats en matèria d’ecologia, però tenen el sentiment de contaminar menys que els seus veïns. Llavors, només calculant conjuntament el cost de les seves conductes ambientals (utilització del vehicle, consum de recursos i substàncies tòxiques, etc.) podran prendre consciència de que contaminen tant com els altres.

Si es vol que la presa de consciència sigui seguida d’actuacions, cal oferir alternatives als individus (mitjans de transport col·lectius, contenidors de recollida selectiva, etc.)

Per altra part, una eventual acció no seria eficaç si no és col·lectiva. Cadascú està disposat a fer sacrificis per a defensar o protegir el seu territori, la seva regió, la seva casa. I el planeta? Es pot desenvolupar un sentiment de pertinença al planeta? Un sentiment de pertinença al planeta podria ser una bona barrera contra la indiferència ambiental global!

En el cas del vandalisme contra els bens públics s’ha comprovat una disminució de les accions vandàliques quan els individus implicats tenen la possibilitat de tenir el control individual sobre l’espai deteriorat o de poder participar en el seu acondicionament i conservació. Es tractaria doncs de traslladar aquestes experiències a una escala planetària de relacions individus/medi global.

En el cas dels problemes globals, com el de l’efecte hivernacle, es coneixen malament els lligams entre els valors i actituds individuals d’una part, i el risc lligat als canvis globals.

Com valorar i determinar, en termes de canvi, entre les intervencions a favor de la protecció del medi i les molèsties que això pot imposar sobre el confort quotidià?

Però no actuar avui pot significar perdre-ho tot demà! (i què significa demà per als ciutadans? La pròpia generació o els nets i besnéts? Ens sentiríem implicats si els perills s’endarrerissin als nets dels nostres nets?)

Sembla que l’aposta de futur hauria de passar per l’educació i la diversificació de les fonts d’informació, actuant a tres nivells:

• L’avaluació per part dels individus de la gravetat del problema en funció del tractament cognitiu de les informacions rebudes.
• La possibilitat de posar en pràctica les reaccions col·lectives per part de la ciutadania.
• La mobilització dels individus com a actors polítics, actuant com a grup de pressió en els respectius països.

Però, com augmentar el nivell de coneixements ciutadans respecte a problemes que poden perjudicar la seva qualitat de vida i comprometre la supervivència? Com convèncer a la població de què calen canvis d'actituds? Com mobilitzar la pressió ciutadana davant de polítiques ambientals ineficients? Com comparar i valorar les actuacions i responsabilitats entre els diferents països davant dels mateixos problemes?

A partir de l'article de Vera Mandel. Comme développer une conscience écologique? La Recherche 243, Mai 1992