El 0’7% del PIB

Des del punt de vista de l'ecologia (i, encara més, des del de l'economia), és impossible resoldre en un termini ni tan sols mitja les enormes diferències que separen les economies dels països en vies de desenvolupament de les dels països del Primer Món o desenvolupats, i explicar-ho a un auditori magribí o llatinoamericà, és, en el millor dels casos, un exercici d'adoberia de dermis facial que recomano als aprenents de polítics.

Exercici que és encara més difícil quan hom reconeix que, per a mantenir l'status quo econòmic dels països del Nord, cal que els del Sud continuïn essent subdesenvolupats, deutors i exportadors de monoconreus i d'immigració.

Per més que es disfressi amb dades macroeconòmiques, la informació referent a l'evolució a curt i a mitja termini del panorama socioeconòmic d'aquests països ha de tenir en compte dos indicadors fonamentals: la taxa de creixement demogràfic i la taxa d'augment en l'ús d'energia.

Actualment, amb una població d'uns 4.500 milions de persones (aquestes xifres i les que segueixen són arrodonides), el consum energètic dels països del Sud és d'uns 2,5 terawatt (TW; 1 terawatt = 1 bilió de watt). L'augment de la població es fa en aquests països a raó d'un 3,5% mig anual, mentre que l'augment del consum total d'energia per càpita és només d'un 1,5%.

Vegem les xifres per als països del Nord: la població actual és d'uns 1.000 milions de persones (amb un augment demogràfic mitja de l'1,5% anual), que consumeixen anualment 8 TW (i amb un creixement de l'ús d'energia d'un 3,5%).

És molt difícil que es modifiquin sensiblement les taxes d'augment de la població (la variació de les quals, en qualsevol sentit, és molt lenta i és subjecta a una enorme inèrcia històrica i social) i del consum total d'energia (que és cara i esta controlada pels països del Nord; només cal pensar en les raons últimes de la Guerra del Golf). Més aviat, la tendència serà la mateixa que en els darrers decennis: els països (i els grups) pobres s'empobriran encara més, i els països i grups rics s'enriquiran encara més... a costa dels pobres, evidentment, que s'endeuten com més va més.

Davant d'aquest panorama més aviat negre, una conclusió és inescapable: demanar que es dediqui només el 0,7% del PIB a la cooperació amb el Tercer Món no tan sols no és agosarat ni revolucionari, sinó que àdhuc pot qualificar-se de tímid i insolidari.

Dedicar a la cooperació amb els països pobres set pessetes de cada mil, set mil de cada milió, set mil milions de cada bilió, ateses les xifres dels fraus i delictes financers que darrerament apareixen en els mitjans de comunicació, és, el lector ja em perdonarà, la xocolata del lloro.

Convido el lector a fer quatre números amb aquestes dades i amb d'altres sobre creixement econòmic, demogràfic, deute extern, etc., i a deduir quants segles haurien de passar abans no s’arribes a una certa equiparació econòmica entre el Nord i el Sud.

Quina alternativa hi ha, doncs?

Vet aquí algunes propostes que no són pas totalment noves, però que, conjuntament, ningú no ha gosat encara portar a la pràctica:

• a) Continuar la campanya mundial sobre el control de natalitat, especialment mitjançant l'educació i l'emancipació de la dona i la generalització de l'ús de contraceptius.
• b) Intentar reduir la fugida de cervells del Tercer Món cap als països desenvolupats, afavorint l'accés a l'educació superior, especialment científica i tècnica, en aquells països.
• c) Revisar l’estratègia d'ajuda al desenvolupament, anul·lant el deute públic i privat del Tercer Món i basant la política de desenvolupament en la suficiència alimentaria de cada país i en l'educació.
• d) Evitar la formació de megalopolis en el Tercer Món, mitjançant la coerció fiscal i econòmica, però també a través d'una televisió per satèl·lit de producció pròpia.
• e) Desenvolupar una economia ecològica, promoguda i finançada en el Tercer Món per l'ONU i altres agencies internacionals (el Banc Mundial, per exemple).
• f) En lloc d'omplir-se la boca parlant de «nous models de desenvolupament», sense definir-los, organitzar en l’àmbit macroregional conferencies internacional s amb economistes, financers, empresaris i experts ambientals, per tal d'establir les bases d'aquests models.
  

A partir d'un article de Joandomènec Ros. Trossos de natura inacabats