“...En efecte, la concentració de poder fruit d'un avantatge cultural inicial que permeté a determinades societats acabar controlant millor l'energia ha conduït a asimetries socials molt accentuades. El 20% de la humanitat, l' anomenat món desenvolupat o Primer Món, controla el 80% dels recursos.

El sistema d'estats sobirans ha parcel·lat totalment la superfície emergida del planeta i ha limitat els àmbits de competència de cadascú al seu territori exclusiu, mentre que l'eclosió de les grans companyies transnacionals ha creat un altre mapa planetari molt més operatiu i alhora políticament incontrolable.

S'ha produït d'aquesta manera un fenomen de mundialització de l'activitat econòmica que no es correspon amb la necessària estratègia global planetària.

Així, els grans decisors apliquen a la globalitat el que han pensat des de la localitat. D'això se'n diu, amb tota impropietat, 'globalització': caldria anomenar-ho 'mundialització de les estratègies locals'. D'unes 'localitats', per cert, que de vegades poden reduir-se a uns quants despatxos i una sala de reunions de la seu d'una gran companyia transnacional.

El 70% del comerç, el 80% de la inversió i el 30% del PIB mundials són en mans de només 500 companyies transnacionals, segons dades de la WWE La facturació conjunta d' aquestes companyies és superior al PIB de tots els països africans junts. Mitja dotzena de transnacionals dominen el 63% de la mineria del món, mentre que una sola controla el 60% del comerç mundial de cereals. El 90% de tots els hidrocarburs consumits per 1' automoció són engolits per vehicles fabricats únicament per 20 transnacionals de l'automòbil. En aquest context, en especial després de l'inevitable esfondrament dels països d' economia planificada, el poder polític no controla la dinàmica econòmica mundial, però el mercat tampoc, perquè ha esdevingut captiu d' aquest virtual "trust" del sistema transnacional.

El mercat ambiental, en efecte, està completament distorsionat. Es quadren els balanços externalitzant costos a sistemes que ja no poden absorbir-ne més o transferint amortitzacions a les generacions venidores. La comptabilitat planetària no existeix, però sí l'espai comercial mundialitzat, que és un mercat captiu. Per tal que el mercat pogués regular de debò la gestió ambiental planetària, caldria començar assignant preu i propietat a tots els recursos, inclosos l'atmosfera, l'aire, l'aigua i el sòl, que ara són d'apropiació gratuïta, però de revenda autoritzada. I també caldria establir un mercat global únic al qual tothom tingués accés en igualtat de condicions, perquè el mercat liberal actual és només, pràcticament, la porció del mercat total que domina el Primer Món.

Al risc de fallida ambiental, tanmateix, se suma el risc de fallida social, i més quan els valors que regulen la conducta també es troben en crisi franca. La moral col·lectiva, en efecte, ha estat tradicionalment regulada per la religió o per alguna forma d'ètica laica. Però, si més no a Occident, les religions s'han vist abandonades per una part molt sensible de la població, a causa, entre altres coses, del seu dogmatisme i del seu pietisme inconsistent. L'esquerra social, al seu torn, ha esgotat una part important del seu discurs progressista, perquè no ha efectuat el necessari canvi d'escala planetari i ha reduït la discussió a les classes del món occidental, la majoria opulentes o relativament benestants, si se les compara amb les tercermundistes, baldament també sigui cert que cada cop és més important el Quart Món, és a dir, les bosses de pobresa en el si de les societats desenvolupades. La rebrotada dels fonamentalismes religiosos i la florida dels sectarismes és el preocupant corol·lari inevitable de tot plegat

La cultura industrial, a més, s'ha anat encastellant en els seus prejudicis. Alguns equívocs inicials ara son ja incoherències manifestes. Per exemple, confon el seu paradigma econòmic amb l'economia mateixa, i per això no sap com explicar-se que, a Europa, el PIB i l'atur augmentin en paral·lel. El discurs encegat dels qui continuen sostenint que el creixement econòmic crearà ocupació -la majoria dels polítics en actiu ho sostenen- no suporta una anàlisi lògica i és desmentit per l'experiència, però mantenir els índexs de creixement continua essent l'objectiu prioritari dels gestors públics i és presentat com el remei a tots els mals. De fet no parlen de creixement econòmic, sinó de creixement de la producció-facturació, però en el seu amortitzat paradigma aquests termes encara es confonen. Per això la salut social pot esfondrar-se davant seu, i l'atur, la marginació i el desgast ecològic poden créixer al seu voltant sense que ells ho vulguin admetre ni valorar: només es preocupen pels índexs, es a dir, pels discutibles i molt imperfectes indicadors d'uns fenòmens cada dia més secundaris que hom continua considerant principals.

L'inicial holisme del pensament científic, d'altra banda, ha estat desplaçat per un reduccionisme sectorialista que impedeix la comprensió de la realitat global. La màquina tecnològica es comporta com un androide descontrolat que fa bona la ficció literària dels robots imaginats durant la dècada del 1950. És tota la parafernàlia tecnològica d' aquesta mal anomenada societat de la informació -rarament passa de l'interès per la dada- que ha esdevingut el robot desfermat. La famosa idea del pensament únic, és a dir, de l'absència de quasi tota forma de pensament, és una altra manera de descriure aquesta mateixa realitat. En l'actual context, la ciència tendeix a saber sense pensar, de manera que genera coneixement, però, molt sovint, no pas saviesa (o cultura, si es prefereix).

Tot plegat, amb un Newton dissolt en la història, un Carnot superat pel silici, invalida la matriu general de referència. El Neolític durà fins a Newton (uns quants mil·lennis) i la civilització industrial ha explotat la termodinàmica (un parell de segles). Foren sostenibles en la seva matriu. La matriu post-industrial és una altra, però. És per això que aquesta realitat es va tornant insostenible.”

R. Folch i J.M. Camarassa
Biosfera, volum 11