L'espècie que rebutja el cicle natural de la llum

Alguns ciutadans -pocs- en un moment determinat han sentit una mena d'enyorança ancestral d'una vida més primitiva.

Han experimentat el desig de fugir de la civilització contemporània -amb la seva complexitat de relacions humanes i d'instrumental tècnic, els seus condicionaments i les seves dificultats/facilitats pràctiques- i han buscat una resposta a les seves inquietuds en l'aïllament rural més extremat.

S'han posat a viure en una cabana, o en una masia envellida i arraconada a la muntanya, sense llum i sense aigua corrent. Els qui han intentat de dur aquesta vida alternativa han estat, en general, gent jove.

La joventut és una etapa provisional en la qual es creu en solucions definitives. La vellesa és el contrari: una etapa definitiva en la qual es valoren les solucions provisionals.

Totes les il·lusions són profundament respectables, i voler «una altra cosa» forma part del patrimoni més característic i més valuós de l'espècie humana. L'ideal de l'illa deserta o de la vida eremítica són contrapunts especialment exagerats de l'animal sociable.

Un cop instal·lats en aquella casa abandonada i solitària, la parella o el grup que hi vol fer una vida més natural, diuen, lluny de les pressions i els compromisos urbans, descobrint un nou ritme del temps, buscant una altra mena de benestar, acaben prenent una decisió que triga més o menys però que és significativa: demanen que els arribi l'electricitat.

Josep Mª Espinàs. L’ecologisme és un egoisme. Barcelona. Edicions la campana, 1993