Planificar és contrariar les tendències. No es tracta de respectar l'ambient, sinó de projectar-lo de forma ecològicament correcta i d'instaurar-lo per via del pacte social. I ambient vol dir el marc circumstancial en que passa tot.

No es tracta de trobar la solució, sinó d'inventar-la. I d'inventar-la a partir de la realitat actual. El món de demà serà previsiblement com el d'avui, bé que amb retocs, perquè res no deixa de ser com ha estat i res no s'edifica sobre el no-res. Tota la biosfera és una reforma constant en la qual fins els més antics elements són encara recognoscibles. Tant és així, que el procés de la sostenibilitat és l'estratègia de la reforma. Una reforma revolucionaria, tanmateix, en la mesura que no es limita a canviar alguna cosa perquè tot continua igual, sinó que aspira a canviar poques coses perquè tot sigui diferent.

Fer eficient el procés de producció en comptes de tirar al dret i depurar a final de canonada no canvia físicament la fàbrica, però en subverteix el funcionament. L'estratègia de la sostenibilitat ha d'adreçar-se a la fisiologia més que no pas a l'anatomia de la realitat. Es un projecte funcional més que cap altra cosa.

Un camí difícil, perquè caldran mutacions considerables, sobretot en les actituds personals i socials, que hauran d'admetre modificacions copernicanes dels valors de referència, comparables a les que acompanyaren l'adveniment de la cultura industrial en aquell univers aristocraticortiral del segle XVIII. En això consisteix la dimensió política i social del projecte sostenibilista, i caldrà esmerçar-s'hi, però hi ha també una cara més immediata, projectable en termes cientificotècnics. Hi ha una cara cientificotecnològica que comporta la reconsideració de molts materials i processos, així com la implementació de moltes noves solucions. Per exemple: tant o més interessant que disposar de noves fonts centralitzades de producció energètica (de fusió nuclear o del que sigui), serà desenvolupar fonts de captació autònoma (fotovoltaica, en especial).

El mal és que la confusió entre alternatiu i marginal pertorba la correcta projectació del nou paradigma, el qual, tecnològicament parlant, a vegades es presenta com un llibre d'estil per a "boy scouts". Convé no perdre de vista que els artificis tècnics són els principals inductors i sostenidors materials del desenvolupament, per a mal (desenvolupament entròpic convencional, que és el que es tracta de superar) o per a bé (desenvolupament sostenible a què es vol tendir).

No hi ha canvi estructural sense elements materials que el suportin, ben cert, especialment sense infraestructures adequades. I la projectació de les infraestructures de la sostenibilitat segurament exigirà pensar en elements lleugers i reconvertibles, capaços de digerir les mutacions en la demanda que s'aniran produint a mesura que el procés avanci durant les primeres dècades del segle XXI.

Els tècnics de la sostenibilitat, doncs, han de ser solvents, però sobretot han de ser pertinents. La implementació de solucions tècnicament impecables al servei d'opcions funcionalment aberrants és una de les característiques de la insostenibilitat actual. No n'hi ha prou a fer bé les coses: cal que les coses siguin bones, és a dir, sostenibles. La fàbrica de mines antipersona que no contamina, que recicla i que cogenera continua essent una fàbrica de mort i destrucció, i cal no oblidar-ho.

Sense arribar a aquest extrem hiperbòlic, són moltes les solucions bones que contribueixen a fer anar malament les coses. Per exemple, grans obres de transvasament d'aigües que en comptes de satisfer necessitats reals contribuïssin a mantenir ineficiències hidràuliques -i, potser, a empobrir conques igualment necessitades- mai no poden estar ben fetes en termes de tecnologia sostenibilista, de la mateixa manera que l'ús de tècniques avançades amb determinats propòsits, com la tortura o les mutilacions sexuals rituals, no els fa menys rebutjables. La sostenibilitat no pot limitar-se a evitar les infeccions, sinó que ha de procurar instaurar la salut.

Són moltes cartes jugades alhora i, per això, instal·lar-se serenament en la complexitat serà una de les exigències que imposarà el nou ordre sostenibilista. Una complexitat sense l'acceptació i l'encarrilament de la qual la governabilitat esdevindrà impossible.

És per aquesta raó que es parla de projecte socialment integrador i transdisciplinari, en el marc del qual la idea de desenvolupament sostenible acaba oposant-se al concepte de creixement sostingut, novetat sens dubte notable. En efecte, la idea de desenvolupament -necessàriament sostenible, perquè altrament ja no fóra desenvolupament- a la llarga acaba essent incompatible amb el creixement quantitatiu il·limitat. Segurament, el pensament i la projectació sostenibilista, que encara haurà de batre's per força temps amb els partidaris de la disbauxa permanent, s'aniran construint a partir d'aquestes incomodes elementalitats bàsiques.