El progrés de les nacions sempre ha estat mesurat segons el creixement econòmic d'un país. Si un país augmenta la seva producció, les seves exportacions, el valor afegit dels seus productes, un país progressa. L'índex més característic per quantificar aquest creixement és el Producte Interior Brut (PIB).

A causa d'això, moltes polítiques orientades a fer que un país progressi cap a un nivell de vida millor s'han concentrat a fer que el PIB augmenti. És, per excel·lència, l'índex que utilitzen els països per comparar les seves economies, i el seu creixement potencial és la guia utilitzada per analistes financers a l'hora d'invertir en un país.

Tanmateix, les implicacions del PIB són contradictòries, i utilitzar aquest índex com a símbol de progrés genera dificultats a l'hora de dissenyar polítiques per aconseguir un desenvolupament sostenible i un progrés econòmic que no condicioni el progrés social o el balanç natural del país.

El PIB és una manera de quantificar les transaccions econòmiques d'un país, sumant l'import que els consumidors gasten, la inversió total que es fa al país, la despesa pública per part del govern, i la diferència entre importacions i exportacions del país. Però l'increment d'aquest índex no representa el progrés del país.

Per exemple, si es declara un incendi forestal, el bosc (que normalment no està comptabilitzat com a actiu del país) desapareixeria. Però a causa de la mobilització de bombers i l'operació de rescat, augmentaria la despesa pública, i per tant el PIB. El mateix succeeix quan hi ha un accident de tràfic, un desastre natural o ecològic, o una guerra. El país no progressa, al contrari, però el PIB augmenta i, segons els analistes, hi ha creixement.

Així mateix, si una ciutat millora els seus índexs de violència i redueix el cos de policia, disminueix el PIB; si s'estableix un sistema laboral flexible que permet a les parelles passar més temps a casa tenint cura dels seus fills i reduir la despesa en mainaderes, el PIB disminueix; si millora el transport públic i es redueixen els cotxes a la ciutat; si es genera una cultura de consum sostenible que recicli la generació d'escombraries; o s'estalvia energia i aigua; tot això disminueix el PIB, i per tant, és un símbol de debilitament econòmic.

Hazel Handerson, experta mundial en indicadors sostenibles i autora de més de set llibres sobre el tema, va advertir sobre els riscos de considerar només indicadors econòmics a l'hora de prendre decisions, ja que poden generar la destrucció mediambiental i social, la ruptura de polítiques domèstiques socials, la proliferació de la pobresa i l'exclusió social. Gran part del problema, tal i com afirma ella, és la manera com quantifiquem les coses.

A l'hora d'avaluar un país i considerar inversions potencials, els bancs internacionals i institucions de crèdit, com el Fons Monetari Internacional, solen considerar dos índexs: el potencial de creixement del PIB i la capacitat interna per pagar el deute extern.

El progrés d'un país, tal com s'ha anat afirmant en les conferències internacionals de desenvolupament, no solament està associat a l'increment de riquesa i béns materials, sinó també a la millora d'accés a serveis sanitaris; a l'aigua potable; a millorar les oportunitats educatives; i a mantenir un entorn natural no contaminat, que inclogui rius, costes i l'atmosfera. Aquests actius haurien de ser accessibles a tota la població, i no només a una minoria privilegiada.

Tanmateix, les últimes dues dècades han demostrat, sobretot en països africans i llatinoamericans, que el creixement del PIB no solament no ha millorat els aspectes socials i ambientals, sinó que ha augmentat la desigualtat i empobrit encara més a la població. No obstant això, els índexs macroeconòmics parlen de progrés. El PIB augmenta. El país va endavant.

El capítol 40 de l'Agenda 21 presentada a la Conferència de Rio el 1992, sol·licita als governs desenvolupar i identificar indicadors que mesurin el desenvolupament sostenible per poder oferir una base sòlida per a la presa de decisions.

Des d'aleshores, hi ha hagut diverses iniciatives a tot el món per quantificar el desenvolupament sostenible i poder valorar quin és l'impacte que té el creixement en el progrés social i el balanç natural dels territoris.

Però malgrat que aquestes iniciatives han progressat molt, el seu impacte s'ha mantingut al marge de la presa de decisions polítiques, i continuen sent mirats amb escepticisme pels analistes financers.

Actualment, els moviments de capital entre països ascendeixen a 2 bilions de dòlars diaris, dels quals, només un 10% està relacionat amb transaccions comercials. El 90% restant és especulació financera. Aquestes inversions tenen un potencial enorme de promocionar activitats que encaminin la societat cap a un desenvolupament sostenible. Tanmateix, com és ben sabut, l'especulació actual té tan sols un objectiu: generar beneficis a curt termini.

La sostenibilitat suggereix ampliar la perspectiva que es té de l'impacte d'una activitat. El creixement econòmic és un indicador, desitjable i necessari, però els impactes generats arran d'aquesta activitat poden crear seqüeles que a llarg termini impliquin uns costos molt més elevats que el propi benefici generat.

El PIB, com a índex, suma tot moviment de capitals en un país. Els analistes financers han de ser conscients que no tot el que suma és positiu, i molt menys símbol de progrés. Per assolir un desenvolupament sostenible, cal començar a aprendre a restar.