El medi ambient vist pel Sud.

D'ençà que es va crear l'àmbit que després ens hem entestat a anomenar el Tercer Món, allà el 1956,(...) el poder informatiu dels països rics ha silenciat els esdeveniments vitals d'aquestes regions i només les guerres i els actes de violència, les catastròfiques fams o els mal anomenats desastres naturals, han guanyat eventualment la carta de ciutadania. Tant, que la història de molts d'aquests països només sembla un compàs d'espera entre un terratrèmol i la següent inundació, o una erupció volcànica i la matança de torn.

A través d'aquest vidre deforme, la població del Primer Món contempla amb perplexitat una realitat sistemàticament presentada com estranya, exòtica, sincopada i condemnada d'antuvi per la seva pròpia incoherència. Així veiem aquell, sigui qui sigui, que s'amaga sota les capes semàntiques del «Tercer Món, països en vies de desenvolupament, països retardats, països menys industrialitzats o països pobres». Amb aquest subterfugi de la llengua, donem fe que existeixen i, des d'aquesta distància sideral, ens són completament aliens. Si nosaltres els veiem així, com ens veuen ells? ¿Què pensen del comportament i la manera de pensar de sigui quin sigui el magma que es tapa sota la capa del «Primer Món, països industrialitzats, Occident o països rics»? Canvia la perspectiva des del Sud?

Allò que succeeix en aquelles regions del Sud (estiguin on els correspon estar geogràficament, o al moll del Nord, de la mateixa manera que hi ha retalls del Nord encunyats al Sud), ho contemplem a la llum d'un discurs propi, construït aquí amb tots els seus elements, un discurs mandrós, cançoner, autosuficient, interessat i complaent. (...). Altrament dit, sembla que les qüestions del Sud ens afecten tant com el canibalisme de certes espècies abissals o la violenta activitat que té lloc sota la crosta terrestre:
Són fenòmens irremeiables amb què vivim malgrat nosaltres mateixos, però pels quals amb prou feines podem fer-hi res.

Aquesta escissió aberrant en un món que es pregona global, es manifesta pertot, des dels estils de vida fins a la forma com es pensa aquesta vida, aquí i allà, al Nord i al Sud.

Durant aquests últims deu anys m'ha tocat assistir a nombroses reunions nacionals i internacionals relacionades amb el medi ambient. En aquest breu espai de temps, han aparegut qüestions noves o han assolit una prioritat impostergable d'altres que s'anaven arrossegant d'ençà la conclusió de la Segona Guerra Mundial. Entre les primeres, encapçalen la llista, el canvi climàtic per les emissions creixents de diòxid de carboni (CO₂), a causa del consum industrial de combustibles fòssils; l'exhauriment de la capa d'ozó provocat pels gasos clorofluorocarburs (CFC) emprats, sobretot, en equips de refrigeració; la desertització i l'erosió del sòl; l'exhauriment de certs recursos que es creien il·limitats, com ara l’aigua; la pèrdua generalitzada de la biodiversitat o la desaparició d'hàbitats sencers per la voraç ocupació de tots els espais disponibles. Entre les segones, la pluja àcida, la destrucció de recursos genètics emprats a l'agricultura, la reducció espectacular del nombre de llavors de què depèn la nostra alimentació i, per descomptat, la qüestió de la superpoblació.

Cada tema ha tingut -té- el seu fòrum, amb el seu complex entramat de presa de decisions i, en rares ocasions, el seu congrés o conferència mundial. Hi solen concórrer les delegacions de tots els països de la Terra per tal de debatre, davant de focus i taquígrafs, qüestions essencials la trascendència de les quals cap ment amb seny posaria en dubte. Debatre. Parlar. I prendre decisions. No cal dir que aquests fòrums són taulers d'esgrima on els florets ideològics proven el tremp. En aquests combats els estils acostumen a divergir, cosa que sembla natural tractant-se d'un debat on s'esbomben postures trobades.

Tanmateix, les diferències van més enllà d'una mera presa de posició ideològica. En qüestions del medi ambient (i no només en aquestes), el debat entre el Nord i el Sud té una dificultat suplementària: el llenguatge no serveix com a element mitjancer. El llenguatge, en comptes d'atansar, distancia; crea un territori insondable en què resulta impossible que sorgeixin les zones compartides, on cada una de les parts reconeixen, com familiars fins i tot els elements més simples: una pedra és una pedra, una vall és una vall.

El Nord i el Sud parlen de coses molt diferentsi. El canvi climàtic, per exemple, significa coses tan radicalment oposades per uns i altres, que ni tan sols una inversió milionària en relacions públiques garantitzaria que es trobessin un parell de conceptes coincidents, a l’hora de traçar una definició del problema.

La Cimera de la Terra fou un “happening”. Tots els països del planeta van acudir a Rio de Janeiro, al juny de 1992 impulsats per una epidèmia creixent i impacient de «mediambientitis». Els científics ja no ho dubtaven: les emissions de CO₂ estaven potenciant l'efecte hivernacle. A l'agenda de les pròximes dècades d'aquest planeta, hi havia escrit que el clima s'esvalotaria per damunt del seu llindar de variabilitat natural. La pròpia història d'aquesta vella pedrota que ens acull així ho testimonia. Les seves eres geològiques, cada una amb el seu clima particular, guarden una estreta correspondència amb l'activitat dels éssers vius i la forma com aquests fabriquen l'atmosfera.

A més de les emissions de diversos contaminants, la ciència també alertava
sobre altres empreses dels éssers humans, destinades a exercir un fort impacte sobre el medi: desforestació, ocupació creixent dels espais naturals, erosió del sòl per pràctiques agrícoles agressives, dessecació o greu contaminació de fonts d'aigua i, particularment, un profund desequilibri en l'ús de recursos entre el minoritari sector ric del planeta i la resta.

El 1992, el Tercer Món, amb el 77 % de la població total, obtenia el 15 % de l'ingrés mundial, consumia el 12 % de tots els recursos naturals i el 13 % de l'energia total. Tot en el marc d'una explosió demogràfica generalitzada. Al Nord, qualitativa: uns quants consumeixen el que, altrament distribuït i amb altres fins, donaria per viure a molts. Al Sud, quantitativa.

Com explica l'ecòleg Ramon Margalef, «l'única possibilitat que tenen els pobres d'avançar en la via biològica és de produir un excés d'individus, molts dels quals moriran, però els que quedin podran contribuir a fer més eficient la seva constitució genètica. Aquest procés va paral·lel amb el que succeeix entre els més puixants: en ells, el més probable és que la seva característica genètica de supervivència no millori i cada cop hauran de recórrer més al recurs de la medicina per mantenir-se vius».

Malgrat l'ambient de «happening», de la intensa preparació emocional de la Cimera, de la gravetat dels problemes llançats sobre la taula i de la presència de més d'una centena de màxims mandataris, Rio 92 no va alleugerir l'autisme del Nord. Ans al contrari. Durant la conferència, es van dir i escriure mils de milions de paraules. Els mitjans de comunicació occidentals van dedicar els espais de luxe a la gran festa del medi ambient. Els problemes de la pobresa, la desigualtat, el genocidi ambiental, i la irracional destrucció dels sistemes vius, van ocupar les mes il·lustres capçaleres ... van tenir els seus quinze minuts de glòria. Però dins d'un ordre. Sense esquinçar el pulcre vestit dels conceptes, no fos cas que es veiés i s'ensumés la misèria. Invariablement, quan s’havia de descendir als fets per plantejar els entramats de les solucions, les fonts d'aquests mitjans de comunicació eren aclaparadorament occidentals.

Uns quants exemples poden il·lustrar aquest vast exercici de parcialitat que un purista consideraria com una transgressió flagrant de la regla d'or del periodisme: contrastar la informació i deixar que totes les parts implicades expressin els seus punts de vista. Com era previst, la qüestió de la reducció de les emissions de CO₂ va constituir la pedra de toc de la Cimera. El marc d’aquesta política havia de consagrar-se a la Convenció del Clima. A Rio, s'esventà àmpliament un argument, esgrimit sobretot pels EUA i Europa en el sentit d'establir un tipus de comptabilitat de la reforestació i la protecció forestal, que permeti de computar com a reducció o estabilització de les emissions de CO₂ la capacitat d'absorció d'aquest gas que se li concedeixi als boscs. Es el que s'anomena «abocadors de CO₂», entre els quals s'hi compten els oceans. L'administració Bush va plantejar -i ho fa ara- de concedir exempcions fiscals, sobre les mesures que s'adoptessin pel que fa al consum d'energia, a aquelles empreses que plantessin arbres a d'altres països. I, a la vegada, va mantenir, dins de la fracassada comissió forestal, la necessitat que els països amb recursos forestals acceptessin quotes de tales, per equilibrar els gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera.

(...)No deixava de ser una solució elegant. No es tocaven les fonts d'energia, no es modificava la taxa de consum de recursos energètics, i els excessos s'equilibraven mitjançant estímuls que no es talessin arbres al tròpic o que es plantessin a casa, per pal·liar la ineficient i irracional gestió agrícola suportada amb subvencions públiques des de la Segona Guerra Mundial. O sigui: que es preparessin els països del Tercer Món, perquè per cada arbre que talessin afavoria que més CO₂ assolís l'atmosfera. Aquesta postura, com és lògic, va tenir bona premsa a Occident. Era una història bonica. Plantaríem arbres i, a més, quedava demostrat un cop més que els culpables de la potenciació de l'efecte hivernacle no érem nosaltres, sinó els amos dels arbres al Tercer Món, que eren incapaços de mantenir-los drets al seu lloc.

El que ja no va gaudir de tan bona premsa, de gairebé cap premsa, fou la postura dels països en vies de desenvolupament, malgrat que tots eren allà i no feien pas cap vaga de silenci, de cara als mitjans de comunicació. Al contrari. Els delegats estaven encantats -i un xic estupefactes- d'atendre el periodista «europeu» que tenia la delicadesa de preocupar-se per la seva opinió respecte a la postura dels EUA i Europa. Utilitzen les selves tropicals a fi de distreure l'atenció sobre les malalties industrials dels països desenvolupats. No se'ls passa pel cap el corol·lari lògic de la seva proposta. Si ens volen imposar una quantitat determinada d'arbres que no hem de talar, perquè actuïn d'abocador de les seves emissions industrials de CO₂¿no podem imposar-los quin percentatge d'emissions han de retallar, perquè poguem talar arbres i desenvolupar algun tipus d'indústria, encara que sigui la de potes de cadires i la d’escuradents?»

Però, a la voràgine de la Cimera, van ser pocs els qui van enyorar les 500 companyies de la famosa llista de la revista Fortune, que entre elles, controlen el 70 % del comerç mundial, el 80 % de tota la inversió estrangera i el 30 % del PIB mundial. De tota manera, hauria estat molt convenient comptar amb el seu testimoni, perquè el tema de la Conferència era Medi Ambient i Desenvolupament, i elles són responsables de més de la meitat de les emissions mundials de gasos que potencien l'efecte hivernacle.

Els debats de Rio, independentment de com van quedar reflectits als mitjans de comunicació i de com van ser percebuts per les seves vastes audiències a Occident, van fer aflorar els corrents soterranis que determinen el curs principal dels esdeveniments.

Corrents que solen discórrer emmascarats rere grans conceptes, com el comerç internacional, la lliure competència o el lliure mercat. La Cimera va empènyer cap a la superfície, amb tot el seu brutal rigor, la qüestió del poder; la profunditat de l' abisme que separa el Nord del Sud -entenent aquests punts cardinals no només com a regions físiques del globus, sinó com regions dins els propis països, rics o pobres-; els obstacles extraordinaris per acordar la transferència més pacífica de les tecnologies; el grilló de les patents i els royalties; l'efecte corrosiu de les subvencions a l'agricultura a les societats industrialitzades, que deixa, a la resta del món, a la vora del precipici de la fam, que es veu forçada a jugar amb les regles del comerç internacional.

A Rio es van posar de manifest els veritables motius que emparen la degradació del planeta i, a la vegada, l'enorme dificultat que existeix per atenuar-los o, com es pensava, per modificar-los.. Les pautes de consum associades al desenvolupament industrial estant fermament atrinxerades al Primer Món, com a síntesi d'allò que s'anomena estil de vida o qualitat de vida occidental.

Les seves manifestacions més aparents s'utilitzen com a rangs per mesurar la civilització, el progrés o la cultura. Els països en desenvolupament o pobres, es fixen aquests elements com a metes que han d'assolir, però aquestes no són independents del tipus de medi ambient que hem generat, dels perills a què ens porta amb l'escalfament global, el forat d'ozó, la pèrdua de sòl fèrtil, l'escassetat de recursos imprescindibles, la disminució de la producció d'aliments i un clima de tensió política que degenera en guerra, per l'apropiació dels recursos més primaris que pot oferir la terra, com l'aigua, l'energia o les fonts d'aliments.

De canviar aquestes perspectives, no ho aconseguiran ni deu cimeres com les de Rio. Però seran necessàries com a part d'una metodologia molt més àmplia de sensibilització, de tolerància i de solidaritat amb els altres, no entesos com «els altres», sinó com la part indivisible d'un sol hàbitat, al destí del qual està amarrat el del gènere humà.

L’indi Rashmi Mayur em va dir una vegada com si expliqués una broma:
«Ara resulta que, sense tenir-hi art ni part, hem d'afegir l'efecte hivernacle als greus problemes que impedeixen el nostre desenvolupament. I, per torna, hem de reduir les emissions de diòxid de carboni de les nostres indústries retardades, comprant la tecnologia anticontaminat que «ells» desenvolupin. Quin negoci tan rodó! Tots sabem que l'escalfament global del planeta és el fruit de l'estil de vida del món desenvolupat.

Doncs, amb tot el que passa ja haurien de saber que aquest model no és la panacea ni per a ells ni per a nosaltres. No sé perquè s'encaparren a imposar-nos-lo, peti qui peti. Si no el volen canviar, ens pertocarà a nosaltres de buscar les nostres pròpies vies de desenvolupament, menys malbaratadores i més racionals amb els recursos que posseïm».

Luis Àngel Fernández Hermana.